Fems d’ahir i de hui

Dies enrere, vaig llegir al diari Ara un magnífic article de Mònica Planas titulat «Enviar merda per correu: l’insòlit negoci que triomfa a internet», que, com ja podem imaginar, gira al voltant d’una acció delirant. Per increïble que semble, hi ha diverses empreses nord-americanes que es dediquen a expedir excrements: a domicili i a qualsevol part del món. No es tracta de fems metafòrics ni dels molts desaprensius que escampen «merda» –mentides– a través de les xarxes socials. Res d’això. Parlem de defecacions autèntiques: de cavall, goril·la, vaca, elefant... que el client pot triar –fins i tot combinar– segons les seues preferències. I en garanteixen l’anonimat: sols cal passar per caixa –les tarifes oscil·len entre els 15 i els 100 euros– i, automàticament, s’ocuparan de fer arribar el regalet al seu destí.

Les empreses en qüestió es publiciten com un servei ideal per a, posem per cas, materialitzar una venjança de naturalesa sentimental (carabasses, banyes, separacions...). Circumstància que m’ha recordat les famoses esquellades –«cencerradas» en castellà– que es portaven a terme antigament quan un home gran es tornava a casar, sobretot si ho feia amb una joveneta. En acabar la cerimònia, una gentada immensa acompanyava els nuvis fent sonar matraques, esquelles i llandes (pels qui n’estiguen interessats, en 1871 Eduard Escalante publicà un peça teatral incisiva i divertida titulada «La “senserrà” del Mercat»). Provocant així un soroll ensordidor que tenia com a objecte escarnir el que solia ser un matrimoni conveniència; i que, de tant en tant, també comportava una enramada de femta. Com ho escolten.

Al respecte, Enric Juan, mestre i amic, m’ha comunicat que un dels significats que el diccionari d’Alcover-Moll concedeix al substantiu «enramada» és el d’empastifada amb què s’embruta el portal o finestra d’una xica en venjança d’un greuge. I que, a la immediata postguerra, a alguns pobles valencians encara se’n realitzaven. Finalment, Enric també m’ha explicat que, en 1879 –és a dir, fa 146 anys–, les ordenances municipals d’Alaquàs (l’Horta Sud) varen prohibir les esquellades, «cualquiera sea su objeto». Però, ja ho diuen, ja, que tot torna... I si alguna cosa acredita la pueril i odorífera moda d’enviar excrements per correu postal és que una part de la societat es troba immersa en un abisme d’estultícia i regressió.