Gabriel Ferrater dona anous als infants

Fa exactament seixanta-cinc anys que Gabriel Ferrater (Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972) va publicar el poemari 'Da nuces pueris' (Doneu anous als infants), un vers del poeta romà Càtul. Anys després, el 1968, publicaria 'Les dones i els dies', format pels tres llibres anteriors: 'Da nuces pueris' (1960), 'Menja’t una cama' (1962) i 'Teoria dels cossos' (1966). Ferrater va ser, sens dubte, un dels personatges més singulars, políticament incorrectes i controvertits de les lletres catalanes. Ara que la censura pretén excloure els autors catalans, els prestarem més atenció des de les pàgines lliures de Levante-EMV.

Fa tres anys, amb motiu del cent aniversari, Jordi Amat va publicar una ben documentada i aclaridora biografia, 'Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater', i Jordi Cornudella fou l’editor d’una recopilació heterogènia de pròlegs, crítiques, notes i ressenyes força interessant per als devots: 'Gabriel Ferrater. Papers sobre literatura', tots dos publicats en Edicions 62.

Ferrater, fill d’una família burgesa de Reus vinguda a menys, deia que la poesia descrivia la vida moral d’un home ordinari, però, atenció, no era la moral de l’anomenat realisme històric ni la de cap ideologia, era la moral del dret a la felicitat, a gaudir dels plaers de la vida, a ser feliços. El problema és que este sentiment el tenia sent adolescent, en plena Guerra Civil.

Beure, robar bicicletes o anar de putes, com escriu Jordi Amat, esta era la substància poètica de 'Da nuces pueris'. Els assassinats que relata no tenen cap contingut polític. Són versos descriptius molt precisos i punyents, decasíl·labs sense rima, però molt ben estructurats i polits.

Gran freqüentador de bars i tertúlies, amb prop de quaranta anys viu en un pis amb sa mare sense ofici ni benefici ni cap relació ni treball estable. Li agrada la ginebra amb gel, els turmells de les joves i el silenci, i detesta les cases fredes i les ideologies. És un gran seductor, amb una intel·ligència superior, fresca i provocadora, sempre mordaç i a contracorrent. Tanmateix, mai no va poder adaptar-se a la vida pràctica, és un adult, diu el biògraf, que mai no va poder viure com viuen els adults. En arribar als cinquanta anys, tal com havia previst, decideix suïcidar-se perquè no vol fer pudor de vell. En el camí, ens deixa l’empremta d’un geni sense madurar que va donar anous als infants, el dret a la felicitat.