Pantanà

Ahir va fer 43 anys que el Xúquer demostrà novament que la convivència entre humans i natura s’ha de fer des del respecte. Les xifres de rècord de l’aigua ploguda —l’acumulat en tres dies superà els 1000 l/m²— s’uniren a la supèrbia d’una construcció hidràulica que mai no pensaren que podria col·lapsar. La riquesa que dona el riu du un peatge que cada tardor es fa més explícit. De les riuades que relata mossén Pere Joan Porcar i que Vicent Josep Escartí ens rescata des d’este mateix espai a la que pinta Muñoz Degraín en Amor de mare o la terrible que canvià valencià i que encara ens trasbalsa en Els inútils d’Andreu Sevilla i en El río viene crecido de Maria Beneyto, més encara en la traducció de Carme Manuel, El riu ve crescut, totes compartixen la impotència davant la força desfermada d’un riu que se n’ix de mare.

Aquell dimecres se n’anà la llum a migdia, sentíem les notícies contradictòries sobre si la presa de Tous resistia o no gràcies a un transistor de piles. El soroll de l’aigua, cavallera pels carrers i els camps, com si li hagueren alçat un immens estellador, ens confirmà la pitjor de les notícies i haguérem d’encunyar una paraula nova per a aquella estranya riuada: la pantanada. L’any següent en vaig aprendre una altra el 7 de novembre: la gota freda. A partir d’aquell moment, hem hagut de crear o adaptar neologismes per a definir fenòmens meteorològics que, certament abans també es donaven, però que ara, per la freqüència i intensitat, reclamen una reflexió sobre el fenomen i un nom adequat que les definisca.

Ja no són guions de pel·lícula de catàstrofes, com les que Hollywood ens té acostumats, són realitats que la calfor de la Mediterrània provoca des del final de l’estiu: mànegues i esclafits tèrmics, ciclogènesi explosiva... Posades així, una darrere de l’altra sembla el relat de les plagues d’Egipte o l’inici d’un apocalipsi. I potser no siga tan desgavellat pensar-ho.

Divendres passat, en l’obertura del curs acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, recordí en la memòria que el Diccionari Normatiu Valencià té des de 2024 la paraula dana i també, amb la marca de col·loquial, riuà i pantanà. Tristes realitats, ja incorporades al nostre dia a dia. Sort que tenim des de fa molt de temps les paraules solidaritat i resistència també.