Llorente i Barcino

A principis d’estiu veié la llum un volum llargament esperat que porta per títol Antologia poètica de Teodor Llorente Olivares (1836-1911), i que ha sigut enllestit per l’amic i col·lega –i col·laborador en aquesta mateixa columna– Rafael Roca, especialista en l’estudi de l’autor vuitcentista. Editat per la centenària editorial Barcino, de Barcelona, que tanta tradició acredita en l’estudi i la difusió de la literatura que compartim catalans, balears i valencians, i que en 1936 ja publicà una biografia de Llorente que anà a càrrec de Miquel Duran de València, ara ret homenatge a l'autor valencià fundador de Las Provincias, que tant s'estimava la literatura dels catalans i dels balears.

Si bé en les darreres dècades la percepció del poeta i periodista ha canviat entre nosaltres, sobre ell encara pesen notables prejudicis que en condicionen la recepció i comprensió. Dies enrere, Rafa em comentava que, en una conversa informal, diversos professors de batxillerat li varen traslladar que Llorente gaudia d’una pèssima reputació entre la majoria dels docents de valencià. I quan els va preguntar per quin motiu consideraven que passava això, no saberen què contestar-li, més enllà de «perquè era de dretes».

Efectivament, Llorente fou el cap del partit conservador valencià a finals del segle XIX. Però, al respecte, cal advertir que la dreta política de l’època tenia poc o gens a veure amb l’actual. En matèria cultural i lingüística, per exemple, són radicalment diferents. Per a adonar-se’n, sols cal llegir els poemes i articles que redactà Llorente. I també, és clar, fer autocrítica: acceptar que algunes de les «veritats» sobre les quals vàrem ser educats –si més no, des de la dècada dels anys setanta– poden ser errònies. I, d’una altra banda, perquè llegir textos vuitcentistes –llegir, en general– cansa: és més còmode repetir una lliçó apresa sense massa esperit crític i modelava a la nostra imatge i conveniència.

L’antologia poètica que acaba de publicar Barcino aporta una dada ben sonora: feia 112 anys que, a Catalunya, no es publicava cap volum amb obra llorentina. Caldria preguntar-se com és possible que el nostre màxim referent literari del segle XIX, i el millor amic valencià de Jacint Verdaguer, haja sigut ignorat d'aquesta manera. Segurament, perquè els valencians vàrem ser els primers a no valorar-lo com mereixia. Per això, cal donar la benvinguda a una obra que resol amb eficàcia una situació cultural anòmala. Una més de les tantes que patim els valencians.