«Un món farcit d’inútils»

Víctor i Quel Senabre són pare i fill, i també els encarregats de traslladar les restes d’un home mort en la Guerra Civil al Valle de los Caídos (Cuelgamuros). Ambdós han ajudat en la riuada del 57 a transportar tot allò que podien, i ara els han encomanat aquesta missió que hauran d’assolir enfilant-se pel gran oceà infinit i térbol que són les carreteres de l’Espanya de finals de la dècada dels anys 50.

Tal com en una mena de road-trip (viatge d’aventures per carretera), els protagonistes de 'Els inútils' (Llibres de la Drassana) es troben amb tota mena de personatges inhòspits, curiosos, però que s’emmarquen dins del realisme del relat. Uns més afectats per les deixalles del conflicte, altres menys, però tots funcionen en el fil conductor amb la voluntat de crear un ambient sòrdid, fins i tot estrafolari, i del qual es nodreix el creixement personal de Quel. Malalt dels ossos, descobreix que la senda a recórrer és abrupta i plena a vessar de revolts, com la vida.

La ironia que desprén la novel·la en certs passatges, per exemple, el nom del camió de gasogen on viatgen pare i fill, el Plus Ultra, ens ofereix un punt de pausa, de respir, que s’aproxima a un toc d’humor intel·ligent, i si més no necessari, entre tanta injustícia. També els diàlegs aporten lleugeresa a la trama, estan ben construïts, a partir d’un lèxic concís, molt ric. El desenvolupament del fil narratiu és aspre, realista, sense edulcorants, amb una tasca lloable per no caure en l’emoció excessiva ni la condolença.

Hi ha espai per a l’amor, per al desamor i les traïcions. Els falangistes defenen el que creuen que és el seu honor, els vençuts no cerquen l’esperança desitjada. El món es concep com un desengany desventurat, i el viatge d’Andreu Sevilla com a conductor, un viatge vital, farcit, irònicament o no, d’inútils.