Reconstruir és dimitir

Al tombant del segle XX els mitjans de comunicació –d’ací i d’allà– no al·ludien als barrancs del Poio i del Pozalet-Saleta, tal com passa en l’actualitat, sinó al Barranc de Torrent i a la Rambla del Pla de Quart, respectivament. D’aquesta manera, en febrer de 1898 l’enginyer maniser Rafael Valls David reflexionava sobre els efectes positius –la fertilització dels camps– i negatius –la desaparició de collites i altres béns– que provocaven determinades inundacions. I, a propòsit de la principal depressió fluvial que travessa l’Horta Sud, recordava que «era un río de bastante consideración en la antigüedad», i que «los romanos lo tradujeron al latín bajo el nombre de Torrens, y de aquí Barranco de Torrent».

D’una altra banda, en novembre de 1908 el diari La Correspondencia de Valencia denunciava que, «hace tiempo, los propietarios de los terrenos colindantes de la Rambla del Llano de Cuarte fueron apropiándose de ella. Hasta el extremo que, quedándose ésta sin cauce, las avenidas inundaban» els municipis d’Aldaia, Alaquàs, Xirivella i Quart de Poblet, «llegando el agua a inundar el cementerio de nuestra capital». I comunicava que, amb la intenció de posar-hi remei, els representants polítics de les localitats afectades havien realitzat una visita sobre el terreny, «comprobando en la inspección ocular que la avaricia de los colindantes había dejado sin cauce la rambla de referencia». Per això, «se convino en expropiar los terrenos detentados indebidamente y construir un paredón que orientase las avenidas hacia el Barranco de Torrent», com una mesura correctora del dany infringit pels cobdiciosos de torn.

Dies enrere, les responsables de les associacions majoritàries de víctimes del 29-O asseguraren que no es cansaran de reclamar veritat i justícia; que hi ha moltes famílies que encara no han pogut iniciar el dol pels seus morts; i que sols la dimissió del màxim representant polític valencià comportarà l’inici de la curació d’una ferida que continua oberta. Ho resumia una de les pancartes de la multitudinària manifestació del dissabte: «Reconstruir és dimitir». I és que, davant de la magnitud i la gravetat dels fets, el camí reparador és el que condueix a l’assumpció de responsabilitats. El que porta a la plena empatia i solidaritat amb les persones que més varen patir la funesta riuada de hui fa un any.