El Nano del Calcetí

En l’afany de localitzar i documentar biografies marginals de finals del segle XIX i principis del XX, confesse que sovint em deixe portar pels àlies amb què aquelles persones eren popularment conegudes. I és així que, temps enrere, vaig llegir una notícia referent a la detenció, en 1916, de dos vulgars carteristes amb malnoms certament cridaners: Granotero i el Nano del Calcetí, que varen ser capturats in fraganti a l’estació de trens d’Aragó, altrament anomenada «La Xurra».

Del Granotero –Francesc Rueda–, en tenia notícia perquè, en 1911, diversos periòdics explicaren que havia sigut atrapat «cuando se disponía a ejercer su industria». Era originari de Sueca, tenia 24 anys i ja mereixia el qualificatiu d’«afamado». Amb tot, més interessant que no Granotero em sembla el Nano del Calcetí, que amb el temps esdevingué el capitost del que la premsa qualificà com «una vasta organización dedicada a toda clase de falsificaciones y estafas».

D’aquesta manera, en desembre de 1927 diversos periòdics relataren el desenllaç de l’operació secreta que la policia havia estat gestant durant mesos; i que havia permés desmantellar «una banda perfectamente organizada [...] cuyo jefe era un individuo apodado “El Nano del Calcetí”; el cual, de acuerdo con un empleado o mozo de Correos que violaba la correspondencia», es dedicava a adulterar «talones, cheques y otros documentos con firmas y sellos falsos». Als 41 anys d’edat, quedava clar que Miquel Jimeno –aquest era el seu vertader nom– havia evolucionat de carterista d’anar per casa a estafador premium. Fins al punt que feia servir diverses identitats –com ara la de Miquel Aguilar– i encapçalava una desena de delinqüents amb sobrenoms tan nostrats com ara Arturet, Pena, el Xiquet del Calcetí –que devia ser-ne família–, Xofer... i en la qual no faltaven una vídua de 49 anys i un forner «amante de la anterior» dignes, sens dubte, d’una pel·lícula d’Azcona i Berlanga.

En el moment de la detenció, el Nano portava –dins d’un calcetí?– múltiples talons, dos segells de cautxú, 705 cèdules «en blanco preparadas para efectuar operaciones»... Ep!, i la joia de la corona: un xec del banc Comptoir National d’Escompte de París per valor de 3.816 pessetes. Quin personatge... més captivant, sens dubte, que els esperpèntics protagonistes de la política valenciana actual.