L’estació

En la novel·la gràfica L’estació, Raphaël Geffray construeix un relat tant inquietant com hipnòtic sobre el desig, el poder i el control. Hannah, una directora d’una immensa estació de ferrocarril d’una ciutat francesa, s’obsessiona perdudament amb Adam, un músic anglés amb qui només ha parlat una nit. Ell ni tan sols se’n recorda d’ella, però la fixació de Hannah serà tal que utilitzarà la seua posició de poder i activarà tots els mecanismes al seu abast per a retindre’l al país i evitar que se’n vaja. Amb l’ajuda d’una experta informàtica que treballa per a ella, invalidarà el seu passaport i faran que es trobe en situació irregular. Però no en tindrà prou amb això. Hannah convertirà l’estació en una mena de presó, utilitzant el personal de seguretat com la seua guàrdia personal.

L'estació no és només l'escenari on ocorre la història, sinó una presència constant, quasi viva. És un espai immens, ple de passadissos, escales i gent que va i ve sense mirar-se. L’antropòleg Marc Augé va definir el concepte de “no-lloc” com a eixos espais de pas on l'individu es torna anònim i la identitat es dilueix entre la multitud. La representació de l’estació que fa Geffray evoca perfectament eixa idea de trànsit perpetu i buit emocional. En ella, les persones són números, rostres borrosos dins d'un sistema que funciona com una màquina.

Així mateix, el dibuix i la proposta gràfica contribueixen a generar una sensació d'alienació. A través d'àmplies perspectives, punts de fuga i composicions asimètriques crea una atmosfera de claustrofòbia, fredor i distància emocional. Tot sembla dissenyat per a despersonalitzar i per a recordar-nos que, en aquest univers - que és l'estació-, els sentiments també poden ser vigilats.

Amb el pretext de l’obsessió de la protagonista, l’obra planteja una reflexió sobre els mecanismes del poder en el capitalisme i com s'exerceix: sense violència visible i a través de procediments administratius. L’autor retrata una societat on el control es disfressa d'eficiència i on l'amor és sinònim de possessió.

L'estació és una proposta incòmoda, però interessant. Una paràbola contemporània sobre la soledat i la pèrdua d'identitat en els espais del capitalisme tardà. La seua lectura deixa la sensació d'haver travessat un lloc de pas… del qual, no obstant això, costa eixir.