Aquell 20 de novembre

Aquell 20 de novembre del 1975 era dijous. Al carrer pare Manyanet, a Barcelona, com a tot arreu, començava la jornada laboral de l’ensenyança. A casa, d’on feia pocs dies la garsa Letízia que ens acompanyava havia volat al camp del sant Andreu i ja no va tornar, vàrem saber “que ja s’ha mort”, el criminal o com se li vulga dir. I au, a estudiar, a treballar.

Feia molts anys, el 21 de juny del 1966, el personatge -un dictador baixet- havia passat a un parell de metres dels jovenets seminaristes que estàvem a la catedral de Tortosa per a participar en la inauguració del monument que podem anomenar “de la batalla de l’Ebre”, que continua al mig del corrent del riu. El vàrem vore passar des de la trona, ell acompanyat d’altres figures terribles, entrant i eixint pel passadís de la vella catedral.

Però aquell 20 de novembre, va tindre una evolució rampant. En el trajecte del metro i el ferrocarril cap a la Universitat Autònoma de Bellaterra, es mostraven mirades, més dubtes que alegries, interrogants passant de la son a l’energia i l’emoció, que després van ser matèria de tan justificada borratxera. Aquell dia devia tocar classe de Basilio Losada sobre Fernando Pessoa, de Sergi Beser sobre César Vallejo, de José Manuel Blecua sobre el Mio Cid, o de Francisco Rico sobre el Quijote, o de Martí de Riquer sobre Ausiàs March. Però aquell dia, el treball i la saviesa mostraren uns altres brindis; sense arribar a córrer un riu de “xampany”, però quasi, escales avall de la Facultat.

Aquell dia, de vesprada sense excés etílic, em tocava segurament classe de guitarra al Liceu, no recordo si La lágrima de Tárrega o un estudi de Ferran Sors. Però puc assegurar que les Rambles, vives i no tan grises, estrafolàries i aspirants a tot, triomfaren de la vigilància i el silenci.

Era dijous. I el divendres, els trens -els Sevillanos diürns i nocturns- transportaren milers d’emigrants de la ciutat vibrant de Barcelona, cap a les de ciutats i pobles del sud, on iaios i iaies, pares i mares, i criatures, anaven avant en la vida o lluitaven contra misèries, i s’esperaven lliures, entre eren records tristíssims de la memòria i compromisos laboriosos per la resistència. Passant l’Ebre, de trajecte cap a Andalusia, als compartiments del tren la gent tallava pa i pernil, i passava la bóta, i la juerga flamenca cantava i cridava, de penes i alegries. Com ara, contra i a pesar de criminals.