Premis de poesia de la Fundació Brines

El proppassat dia 8 es van lliurar, al Saló Alfons el Magnànim de la Beneficiència, els premis de poesia de la Fundació Brines, un poeta a qui vaig tenir la sort de conéixer, encara que molt a la fi de la seua vida. Enguany s'ha arribat a la cinquena edició i com a mostra d'una major internacionalització de la convocatòria, un jove poeta colombià, Henry Alexánder Gómez ha estat el guanyador amb l'obra Diario para anunciar el fin del mundo, un text que amb el títol mostra els temps en què ens trobem.

Per la seua banda, el premi de la modalitat en la nostra llengua ha estat guanyat per un riberenc d'Alzira, Víctor Filgueira Meseres, amb l'obra La cendra espargida. Com a aspecte a remarcar, diré que les obres guanyadores ja es trobaven a disposició del públic, editades acuradament per l'editorial valenciana Pre-textos, amb què els lectors de poesia podien acostar-se de seguida als pensaments i les reflexions dels guanyadors. L'acte, a més va comptar amb la presència i la participació, entre altres, de Francisco Teruel, diputat de cultura de la Diputació de València, la presidenta de la Fundació Brines, Mariona Brines Bernstein, Miquel Nadal, director general de cultura de la Generalitat Valenciana, i Teresa Tur, regidora de cultura de l'Ajuntament d'Oliva, pble on va nàixer i on es troba situada Elca, el locus amoenus de Brines. Va estar, com no podia ser altrament, un acte lluït.

Darrere d'aquella organització -no ja de l'acte, sinó de tot el manteniment de la Fundació-, hi ha segurament molt de treball. Però caldrà fer-ne més encara si es vol que la tasca encomanada per Brines, en crear aquella fundació, situen el seu nom al nivell d'un gran autor, mereixedor del Premio Cervantes i que ha estat el primer valencià a guanyar-lo, des que existeix. I amb això el que vull dir és que caldrà fer tesis doctorals amb Brines com a matèria d'estudi, caldrà fer un congrés internacional sobre la seua poesia i els altres poetes de al seua generació, caldrà pensar a restaurar i donar-li una eixida digna a Elca -la seu de la fundació que va camí de l'agonia més evident, si no hi ha una inversió important-, etc. etc. etc.

Un personatge tan generós com Brines -que va deixar al poble valencià tot el que tenia, a més de la seua poesia-, bé que es mereix que aquest mateix poble es preocupe el seu llegat. I això s'ha de fer des de molts àmbits, començant pels polítics i les institucions que regenten. A més, en aquest cas no hi ha el problema de la llengua: Brines tenia ben clara la llegua que parlava i tenia també ben clara la llengua en què donava forma a la seua expressió poètica. Va ser la seua tria personal, totalment respectable. I també va voler afavorir les dues, en crear un premi per a cadascuna. Sense cap complex.