Els presents i els inútils

Són dues cares de la mateixa moneda. Les dues complementàries i igualment significatives. Encara més, mostren una visió del franquisme original i plena de matisos i suggeriments literaris. A més, totes dues són també 'road movies' ben peculiars. La de Paco Cerdà (Genovés 1985), 'Presentes' (Alfaguara), Premi Nacional de Narrativa, és fruit d’un exhaustiu treball de documentació històrica (llibres, articles, periòdics, entrevistes personals, vídeos, fotografies, biografies, expedients...) que l’autor ha sabut convertir en una esplèndida novel·la de no-ficció molt ben estructurada que relata el trasllat en seguici fúnebre de les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera des d’Alacant fins a l’Escorial. Onze dies i 467 kilòmetres.

Però, atenció, novel·la de no-ficció no vol dir sense imaginació. El seu és un estil de frases curtes i tallants espurnejant i impecable, irònic en molts casos, que arrossega el lector amb una allau de dades, detalls històrics i matisos que en cap moment resulten feixucs ni pedants, més aviat el contrari, contribueixen a enriquir el text i refrescar de manera permanent el ritme de la narració. D’altra banda, cal ressaltar l’honestedat del contingut polític, d’una intensitat dura i esfereïdora, però servida en el punt exacte d’equànime cocció.

He de reconéixer que també tinc especial devoció per la novel·la d’Andreu Sevilla (Casas de Benítez, 1963) 'Els inútils' (Drassana), premi Lletraferit. És l’altra cara de la moneda: la visió rància i esperpèntica del franquisme, de l’empremta del franquisme en les classes humils, en la misèria i la fam: és la història dels perdedors, dels perdedors desclassats que han de portar les víctimes de la Guerra Civil al Valle de los Caídos, segons indicació de Franco, amb una desballestada furgoneta per a guanyar-se la vida.

Justament ara acaba d’eixir un llibre del catedràtic d’història Miguel Ángel del Arco, 'La hambruna española' (Crítica), on exposa fil per randa les misèries d’aquella època. Són personatges malgirbats, desnonats, embogits, esparracats, que a mi m’han portat a la memòria les obres de Samuel Becket, Eugène Ionesco, o fins i tot Alfred Jarry, Rabelais, Luis Buñuel... Andreu Sevilla ha sabut construir una història amb un llenguatge viu i punyent, mordaç, sarcàstic, estrafolari, que posa en la picota una època amb personatges que, a pesar de tot, inspiren humanitat perquè són en realitat víctimes d’un país i d’un règim polític. Cal dir-ho ben clar, sobretot ara que alguns volen revifar aquell negre i miserable període històric.