Els dies blaus

Tal com va el món, aprofitem la tardor per a compartir la memòria d’Antonio Machado, enguany celebrada. Si tenim prop una avinguda d’àlbers a la vora d’un riu, per escoltar-los al vent, com es pot fer en primavera o tardor a Soria, a la vora del Duero. O a vora mar, per escoltar-lo mirant el dia blau i lluminós, com ara mateix deu mostrar-se el món en la impressionant badia de la platja de Voramar de Colliure, pintada per Matisse.

La bellesa d’aquella comarca, ja no fronterera però encara pertanyent a dos Estats, va ser travessada en un dia violent de pluja d’hivern per Antonio Machado, que venia del refugi d’un mas de Servià del Ter, on havia coincidit amb notables artistes i intel·lectuals, en la fugida de la Guerra d’Espanya i les seues conseqüències. Entre les fotografies d’aquella masia del Roser, destaquen les realitzades per un dels fugitius acompanyants, el geòleg de Castelló de la Plana José Royo. La més coneguda mostra un grup de savis asseguts en un brancal, molt abrigats, alguns amb barret: tots mirant a càmera, llevat d’un, Antonio Machado, que mira a terra abatut, recolzat en un gaiato.

Cinc dies més tard, el 27 de gener del 1939, en travessia desesperada del grup ja exiliat, difícilment, travessà la frontera amb la família. La criminal Legión Cóndor nazi estava bombardejant-ho tot, i tot vol dir els prop de 400.000 ciutadans republicans fugitius, fins i tot la Figueres on s’havien acollit una part de les pintures del Museo del Prado, salvades dels bombardejos sobre Madrid, d’on havia hagut de fugir la família Machado cap a València, i després a Barcelona, i ara travessava la frontera: passada la qual la major part dels fotografiats anirien als camps de concentració de les platges d’Argelers i altres pròximes.

Arribats difícilment els Machado a Colliure -havent perdut el poeta la maleta-, allí moriren Antonio i la mare Carmen, sevillans, i exiliats quedaren la família del germà José, incloent les seues tres filletes, les quals d’allí unes setmanes foren acollides a la Unió Soviètica... Fins que, com se sap, a les 15.30 del 22 de febrer del 1939, José anuncià el decés, en la fonda Bunyol-Quintana, prop de la Placeta de Colliure, i gestionà el soterrar: poc després, en la tomba definitiva, per a la qual col·laboraren, entre altres, Pau Casals i Albert Camus.

La qüestió és que, en la butxaca de l’única jaqueta d’Antonio Machado, José trobà unes notes manuscrites: unes correccions d’un poema platònic dedicat a Guiomar, -si era l’escriptora Pilar de Valderrama-, una noteta sobre el To be or not to be de William Shakespeare, i un darrer vers que avui té vigència necessària, en època actual i també terrible: “estos días azules y este sol de infancia”.