L’aigua i la flama de Maria Beneyto

'De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra' (Ed. Saldonar) és el títol de l’antologia poètica que l’escriptor i professor Josep Ballester ha publicat dins de l’any dedicat a l’escriptora Maria Beneyto (València, 1920). I la veritat és que cal dir que ha sigut un any ple d’esdeveniments feliços per a fer valdre la memòria i l’obra de l’escriptora més important de la literatura valenciana de postguerra, no cal dir-ho. S’han publicat obres, s’han fet traduccions al valencià ('El riu ve crescut', Carme Manuel, Drassana) i hi ha hagut conferències, debats, molta activitat literària al voltant de l’autora de 'La dona forta'.

Ballester ha fet una selecció de set poemaris i alguns inèdits, des de 'Altra veu' (1952) fins a 'El que resta d’un món perdut' (2025) amb un títol ben explícit que, com suggereix l’antologador, escenifica la incomoditat, el desassossec, el conflicte íntim i permanent d’una escriptora en els anys del plom del franquisme. Dona, escriptora, i del bàndol dels perdedors. I de fet només cal fer una ullada al títol dels seus poemaris, 'Vidre ferit de sang', 'Després de soterrada la tendresa', 'Elegies de pedra trencadissa', 'Bressoleig a l’insomni de la ira,' 'El que resta d’un clam perdut'...

Caldria afegir també la rellevància d’altres dones escriptores que els anys cinquanta escrivien en valencià, sobretot perquè en l’esquifit ambient d’aleshores i en una llengua en situació de caverna cultural, la singularitat de dones com Beatriu Civera, Matilde Llòria, Carmelina Sánchez-Cutillas o Maria Ibars és importantíssima. Al grup Torre, l’avantguarda literària en valencià dels anys cinquanta, liderat per Xavier Casp i Miquel Adlert, la varen portar els germans Casp, Xavier i Vicent. Jaume Bru i Vidal m’ho va confirmar. Aquella generació, els angoixats, com deia Sanchis Guarner, buscava ales en la poesia per a volar per damunt de la mediocritat.

Al mateix Salvador Espriu el poema 'Acostament a l’amic amarg' li va causar una profunda impressió en una carta que va escriure a l’autora l’any 1959: “Hi ha, però un poema que voldria destacar per damunt de tots, un poema que m’ha colpit profundament i que per al meu gust , el tot val el llibre (...) Quina compassiva tendresa en cada una de les seues paraules, quina continguda, dolorosa, singular, espiritual caritat!”. Josep Ballester, incansable estudiós d’aquell període, ha enllestit una antologia amena i molt útil per a fer un bon tast de la poesia de Maria Beneyto.

Suscríbete para seguir leyendo