Nadal tot l’any

Senyores i senyors, des de fa unes setmanes ja és Nadal! És cert que encara deambulem per novembre però, cada volta amb més fervor, el capitalisme decreta que el penúltim mes de l’any encetem l’arribada de la marxa cristiana. Per què? Per l’alé religiós que amera l’aire i ens fa anhelar oracions i misses diàries? O, senzillament, perquè hi ha xavos, molts xavos a guanyar? Llevat de l’època de les rebaixes, el final de desembre és un dels períodes més gastaoret de l’any. Això sense oblidar que ens acaba de visitar el Black Friday, una parada reconstituent per a qui necessita capejar el temporal del llarguíssim interval entre les ofertes d’estiu i les de l’hivern.

Tenint en compte les desenes d’àpats i convidats que unflen Nadal, la despesa global resulta una mossegada del dimoni als nostres estalvis, no sols pels regals que circulen a cabassos entre parroquians sinó, sobretot, perquè es disparen els preus de tot allò que ha d’alimentar la taula dels banquets. Si, d’afegitó, en aquest bombardeig econòmic incloem la inversió gastronòmica, estètica o viatgera de la nit de Cap d’any, l’alba de gener ens trobarà agonitzant sobre el pendent costerut de les butxaques escaldades.

Amb el pas del temps hi ha més i més celebracions que apareixen de miracle, impliquen algun desembossament per als consumidors i generen beneficis suculents als de sempre. Els amos del món ens fan adquirir el que volen i quan volen, en funció dels seus interessos. No m’estranyaria que d’ací a poc publicitaren nous fenòmens de l’estil el Dilluns del Gos, la Fira dels Influencers o la Santa Graellada, amb un seguit de compres enganyosament imprescindibles a les quals una part de la societat s’adheriria en un tancar i obrir d’ulls.

I mentre amb doblers i submissió emmascarada enfortim efemèrides més d’allà que d’ací, algunes de les nostres tradicions (segon dia de Nadal o de Pasqua, les nadales, el valencià Dia dels enamorats, les Animetes...), de guany econòmic discret, es van desenganxant del calendari i de la memòria. Tal vegada ha arribat l’hora de pensar a invertir en nosaltres. Perquè si encara ens queda l’esperança de ser suma de terra, llengua i poble, de segur que faríem més calaix.

Suscríbete para seguir leyendo