Podridures

És sabut que la síndrome de Diògenes consisteix en un trastorn del comportament humà que fa que la persona afectada acabe vivint incrustada en tones d’objectes i deixalles diverses. Hui en dia, després de recórrer pantalles, escoltar tertúlies o seguir intervencions en parlaments, la patètica actuació política d’alguns subjectes ha generat la mateixa síndrome en l’àmbit social: el desig imperatiu d’amuntonar mals olors i mals sabors pertot arreu, i com més millor.

Un grapat de partits polítics, representants i seguidors, obeint l’afecció que els enverina, s’estarrufen farcint el món d’excrements de totes les talles. Venen perfils irreverents de la bona gent que no combrega amb ells; insulten; vomiten falses acusacions; omplin els discursos de barbaritats; les entrevistes, de verborrea pudenta; les campanyes electorals, de mentides. En una paraula, trafiquen amb misèries per bastir una boira gelatinosa que sufoque l’atmosfera de la democràcia. Per a ells, la vida es redueix a erigir-se ben alt a fi de moure els fils de la ciutadania. Com? Allunyant-se tot el que puguen del mirament i de l’elegància. Per què? Perquè, per a aquests individus, el més rellevant és el JO, no el discret sinó aquell que ho capitaneja tot a base de ràbia i provocació, forjat per guanyar poder a qualsevol preu. Fugen del “per favor” o del “perdone” i prefereixen blasfemar amb fruta, cojonudo, feminazi o Qué gordito has vuelto de Auschwicht. Així, enceten una polèmica que, en uns segons, portarà el seu nom (el del partit o del país) amunt i avall.

Alguns pertorbats s’apunten a aquesta agressivitat. En canvi, la gran majoria la repudia i lluita per eliminar-la perquè l’educació sempre s’ha entés com a posseïdora del respecte, de xafar-se la llengua per no ofendre o armar el canyaret; en definitiva, d’aconseguir exposar les nostres opinions o defensar-ne els arguments sense ultratjar l’interlocutor ni demacrar-nos la pròpia imatge.

Cal exigir cultura des de tots i per a tots els sectors, com més públics més importants, per recuperar el civisme ineludible i evitar sucumbir en mans de la podridura dels egos infectes.

Suscríbete para seguir leyendo