La càmera subjectiva de Sala-Valldaura

El poeta i assagista Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) ha sigut l’editor d’una antologia poètica, Càmera subjectiva. Poesia i cinema (Pagès editors), molt cridanera per l’originalitat i la bona oportunitat de la proposta. Que la poesia i el cinema tenen molts elements en comú pot resultar una obvietat, sobretot si tenim en compte les semblances entre la fosca cambra demiúrgica dels somnis a través d’imatges del cinema i el món freudià i complex per naturalesa de la poesia. I a més a més si valorem que, al cap i a la fi, com han demostrat Jordi Balló i Xavier Pérez (La semilla inmortal. Los argumentos universales en el cine) tots els arguments cinematogràfics estan basats, si fa no fa, en les històries clàssiques de la literatura i la poesia universal.

D’altra banda, el cinema, com diu Sala-Valldaura, també ha marcat la nostra educació sentimental i per a molts de nosaltres, amb la poesia i la literatura, ha obert finestres que ens han fet veure un món més ampli que el que ens ensenyaven a casa i l’escola... Aquella nova realitat que ens oferia cada dijous i diumenge si no havies de tornar a escola com a càstig i podies viatjar més enllà dels dictats, els rosaris i les esbroncades. Els spaghetti western de la doble sessió dels diumenges, afegiria jo, que encara hui en escoltar la banda sonora del film La mort tenia un preu (és el poema que haguera escrit jo) sentim un calfred sobtat que ens transporta a la infantesa dels anys seixanta i els cinemes de barri.

Han participat més de cinquanta poetes de diferents generacions, tendències i punts de vista vertebrats, com correspon, pel criteri subjectiu de l’editor del projecte. Propostes diferents, heterodoxes i eclèctiques, com cal esperar, des de l’homenatge a Murnau de Margarita Ballester, el d’Eduard Batlle al Lladre de bicicletes de Vittorio De Sica, la recreació poètica sobre Dersú Uzalà, la magistral pel·lícula de Kurosawa, escrita per Carles Duarte, Feliu Formosa i l’homenatge a Marlene Dietrich, Begonya Mezquita amb el mític film de Wim Wenders Cel sobre Berlín (un magnífic poema), Anna Montero amb L’últim tango a París, o l’homenatge al cinema de Jordi Pàmias, un poema molt directe i colpidor... En fi, tot plegat una iniciativa francament interessant que ens recorda que el cinema i la poesia són dues cares de la mateixa moneda: la de la nostra educació sentimental, moral i intel·lectual.