“Castells i torres d’Alacant”

En el seu Viatge per Espanya (1776), Henry Swinburne va traçar aquesta breu referència després de recórrer les comarques d’Alacant: “Mai he vist un país tan ple de torres en ruïnes com la frontera entre València i Castella. No hi ha llogaret sense enfilar-se a la seua roca, en un penya-segat inaccessible. Cap de més singular que la de Saix”. El present volum parteix justament d’aquella sorpresa: per què tantes torres i castells?, per què ací?, per què d’aquesta manera?, fins quan van ser útils? El lector se n’adona ben prompte que no està davant d’un simple inventari sobre pedres escampades amb una aparent tossuderia damunt de muntanyes i penyals que projecten ombres llargues al capvespre, sinó d’un intent pacient d’entendre una densitat excessiva.

Fet i fet, el llibre, ruixat amb 104 imatges a tot color, situa aquestes fortificacions en el seu temps. Segles XI al XV, principalment. Anys en què les fronteres no sabien estar quietes. Xarq al-Àndalus, primer; les corones d’Aragó i Castella, després. Les torres i castells no apareixen com a monuments excepcionals, sinó com a solucions pràctiques: la necessitat de controlar, de mirar lluny, d’advertir a temps...

Gabino Ponce hi fa un recorregut paisatgístic, de la mà d’al-Idrisi (1151). Rafael Azuar exposa les històries de les primeres fortificacions, des de la conquesta musulmana fins als castells de la por. El mateix Azuar hi continua aportant dades precises sobre la conquesta i construcció feudals, la desarticulació de les aljames, les fronteres efímeres, l’aparició de la pòlvora... Màrius Bevià i Jaime Giner se centren en l’arquitectura d’aquest monuments. Juan Antonio Mira, en la gestió. Elisa Rico i Rosario Navalón, en l’aprofitament turístic i recreatiu... Així, aquest estudi ho combina tot: història, arqueologia, patrimoni, tecnologies, rutes i projecció de futur.

Finalment, les fitxes dels castells i torres visitables, clares i actualitzades, completen aquesta mirada al nostre patrimoni. Són una invitació a pujar, a caminar i a mirar el paisatge des d’on el miraren altres ulls fa segles.