Poetes palestines del dolor i la bellesa

Amb l’última columna cultural de l’any convé recordar que a Gaza els palestins continuen patint una vida extremadament precària i mancada de qualsevol benestar, que Israel continua matant, i que les vides a penes han canviat després de la treva anunciada per Trump. És la hipocresia del sistema mediàtic mundial: teòricament Gaza ja no és notícia perquè el setge ha minvat en intensitat i de la nit al dia ha desaparegut de l’atenció internacional.

Tanmateix, fins i tot des del dolor, la impotència i la violència permanent de la destrucció, emergeix la bellesa de la poesia, com ho demostra l’esplèndida antologia 'Maneras de ser palestina. Antología de nuevas poetas', traduïda i preparada per l’arabista Luz Gómez i editada per Ediciones del Oriente y del Mediterráneo. Són filles de pares refugiats o del món de l’èxode i la diàspora al Caire, Doha, Berlín o Londres, marcades per la nakba (neteja ètnica) del 1948 i pel genocidi actual. Ara bé, per damunt de tot reivindiquen el dret al gaudi de la poesia més enllà de la caracterització del ser palestí com un ser encasellat en un conflicte que només pot ser víctima o milicià, com assenyala Luz Gómez.

Són quinze poetes, entre elles una desapareguda, Ghada Shafi, i una altra, Hiba Abu Nada, de trenta-dos anys, llicenciada en Bioquímica per la universitat islàmica de Gaza, treballadora dels serveis sociosanitaris palestins, brutalment assassinada per un bombardeig israelià al campament de Jan Yunis el 20 d’octubre del 2023. Són poetes nascudes després del 1977, totes elles universitàries, que escriuen versos marcats per una subtil intel·ligència que les dota, davant del dolor de la barbàrie i la injustícia, d’ironia i un gran sarcasme i, sobretot, d’un sentit de la poesia més enllà de la visió estereotipada de l’etern conflicte.

N’hi ha poetes que escriuen versos més militants que altres, com Dareen Tatur, empresonada pels israelians per publicar poemes en xarxes socials, o Hind Joudah, o la colpidora sinceritat de la poeta Samar Abd Al-Jaber, que manifesta obertament la seua impotència, la incapacitat d’escriure davant la brutalitat de la massacre. És el mateix cas que Mona Musaddar. El genocidi ha fet estralls en la seua capacitat creadora, però, tot i això, per damunt de les terribles circumstàncies, han sabut surar i escriure bellíssims poemes des del dolor que comporta afrontar una identitat sotmesa fil per randa a la violència.