Àlex Susanna en el record

Devia ser principi del 2000, no recorde exactament l’any ni el dia, el poeta Paco Salinas i jo, sota l’auspici de l’ajuntament de Sagunt i el tècnic de cultura Albert Forment, coordinàvem una tertúlia poètica, el Divendres de poesia, per on van desfilar una important plèiade de noms en les dues llengües. Entre ells, vaig proposar la presència del poeta català Àlex Susanna (Barcelona, 1957-Gelida 2024). Havia llegit feia poc el Quadern venecià, premi Josep Pla del 1988, i també el poemari El darrer sol (Proa).

D’este llibre em van impressionar els evocadors paisatges d’hivern amb la neu a punt de caure, la cadència melangiosa dels poemes d’amor, tan ben escrits, sensuals, vitals, però equilibrats i contingudament passionals. El record dels amants a la cabana, el formatge, el vi i el foc de la xemeneia, les converses a altes hores de la nit, el record de l’olor de l’estimada... Poesia de condensació, en la línia de Marià Manent, en opinió del crític David Castillo. A mi, que soc un lector de poesia sense prejuís, sempre obert a traure el suc de la mateixa experiència, sense abocar de bestreta fòbies ni manies, em va semblar un poeta força interessant.

Viena edicions ha publicat ara, amb una edició a cura del poeta, crític i amic íntim, Jordi Llavina, la seua poesia completa: Memòria del cos. Poesia completa (1980-2024). I la veritat és que sembla un títol molt adient per a un escriptor que va fer de l’amor, el desig, la por a la solitud, el pas dels anys en el trànsit de la joventut a la vida adulta, el risc de viure a la intempèrie de les obligacions adultes, com escriu en el pròleg Jordi Llavina, alguns dels eixos centrals de la seua obra. Una intempèrie que no farà sinó augmentar a mesura que ens va acostant al desenllaç del temps, de la mort.

Poesia de la quotidianitat, aferrada als sentits, versos que prenen constància del món a través de la mirada pausada, melangiosa, però, al capdavall, vital i hedonista, del poeta. Diu Llavina que Susanna era un home desficiós i assedegat d’experiències. D’això prenc constància. Recorde l’interés que va mostrar per conéixer la història de Sagunt. I ara, que afrontem un nou any amb una certa melangia pels que ja no hi són, evoque la seua presència i em capbusse en els paisatges càlids, suggeridors i amorosos dels seus versos.