Perpinyà, centre del món

La idea del nord és sempre Europa. Passat Nadal, vam arribar la família a la ciutat del nord. Feia potser dècades que no calcigava les vores del Tet, i del barranc de la Bassa, ni el Castellet de Perpinyà, coronat per la bandera tricolor de França -liberté, égalité, fraternité- i la nostra senyera, diria la més gran que he vist mai onejar.

L’aire de Nadal s’hi omplia de pluja i de llum, i matisava la ciutat com a refugi de la guerra i l’exili d’Espanya. L’estació de tren, cantada per Charles Trenet: dans ta gare jour et nuit ça marche pas à pas.... havia provocat la declaració visionària de Dalí Perpinyà centre del món. I ha donat nom a l’Oficina de turisme, prop de l’estàtua de Francesc Aragó, treballador de la velocitat de la llum, i seguidor del càlcul del meridià 0 per part de Pierre Méchain, que morí a Castelló de la Plana. Exacte: quan passes per la Casa de la Vila, hi hauràs d’entrar per a comprendre una gran obra d’Europa: una reproducció de l’estàtua d’Arístides Mallol de la dona nua i pensadora anomenada La Mediterrània.

I prenent l’amable trenet davall la pluja, rodes el barri de sant Mateu dels templers, i algun mercat. I costa amunt cap al castell dels Reis de Mallorca, el trajecte s’anima a l’antic call jueu de sant Jaume, ara pàtria de la rumba rumbera dels gitanos catalans i les seues reivindicacions. I algú de la família hi escolta d’un vianant una llengua curiosa: la nostra. I és que, tal com vas escoltant o preguntant, quasi ningú més hi parla la llengua de Perpinyà, la nostra. En entrar al Castellet, havia saludat molt amable l’encarregada de les exposicions. I li digueres: ¿el vostre accent, no és de Perpinyà? Ah, no, ella és de Barcelona. ¿I la cultura? Sí: ara vénen eleccions, i t’assabentes de la importància que puguen guanyar les aliances de l’Annabelle Brunet, per a foragitar l’extremíssima dreta, que des de París hi mana.

Al trenet, els auriculars t’ofereixen anècdotes i cançons en sis llengües. En la teua, s’hi escolten versos de Jordi Pere Cerdà, que podràs llegir als murs de cloror grenat de l’impressionant Teatre de l’Arxipèlag, a la vora del riu Tet: “El mar immens de ta sang i la meva, la gota que és nostra i la sang de tothom”. I al costat d’eixos, altres d’universals: L’arte vendica la vita de Luigi Pirandello; i Seule la vérité peut affronter l'injustice: la vérité ou l'amour d’Albert Camus... I ben prop, una pintada de Vive la France, que trobaràs tatxada i ben corregida: Vive la vie.