Thomas Bernhard i els premis literaris

La polèmica sobre els guanyadors dels grans premis literaris, els de la pura mercaderia mediàtica, em porta a la memòria un llibre de l’escriptor austríac Thomas Bernhard (Heerlen, 1931-Gmunden, 1989), que em va divertir molt llegir: 'Meine Preise' (Els meus premis), publicat en català per El Gall editor (2014), amb traducció de Clara Formosa. Bernhard, 'l’enfant terrible' de la literatura austríaca per definició, el gran sàtir del nacionalsocialisme i el catolicisme, descriu amb cent i poques pàgines les seues vicissituds amb els premis literaris que va rebre en vida.

De vegades li donen l’oportunitat de comprar el primer cotxe, d’altres de renovar els porticons de les finestres de sa casa, però en tots ells manté un conflicte cínic entre les prebendes econòmiques, que tan necessàries li són i que critica perquè són quantitats que considera ridícules, i el rebuig visceral que els actes públics, organitzats pels col·lectius literaris o no, li causen.

L’any 1967 va rebre el Premi Nacional de Literatura austríac, concedit pel ministeri de Cultura. L’escriptor detestava, si més no així ho manifestava en els seus escrits, l’Estat i el “Senat de les Arts”, integrat per “merdes catòlics i nacionalsocialistes”, que atorgava anualment el guardó. Tanmateix, volia els diners per a viatjar a Espanya, país del qual deia estar enamorat.

En la cerimònia d’entrega, el ministre del ram va abandonar la sala enfadat per les paraules de Bernhard en el discurs d’acceptació: “L’Estat és una estructura condemnada al fracàs, el poble una estructura condemnada a la infàmia i la debilitat mental”. Criticava hiperbòlicament la majoria dels reconeixements, ja coneguem les seues teatrals fòbies; en canvi, acceptava la remuneració per a pagar despeses casolanes i projectes de vida.

Ara i ací, critiquen els professionals dels premis literaris. I la veritat és que en alguns casos l’ansietat per fer caixa és exagerada. Ara bé, ningú no diu res dels professionals dels jurats que són els que atorguen eixos mateixos guardons als professionals dels premis. No sé si caldria ventilar una mica, sempre poden passar de pares a fills. En fi, ells sabran. A mi, personalment, és un assumpte que no em preocupa a hores d’ara gens ni mica. Bernhard haguera posat el crit en el cel amb el seu habitual cinisme, però, això sí, haguera acceptat sense dubtar la dotació econòmica. És la història repetida, sempre mirem les coses en funció dels nostres interessos.