Ferran el Catòlic

Ernest Belenguer és, sense cap dubte, l’estudiós que més sap i més ha fet per la difusió de la figura de Ferran el Catòlic a casa nostra. Si l’any 1999 va publicar un volum que al títol recollia el nom del rei, el 2012 va destinar una monografia més local al monarca: 'Fernando el Católico y la Ciudad de Valencia', i ara fa poc, a Alianza Editorial, acaba de publicar un nou 'Fernando el Católico', que, malgrat el títol idèntic al seu primer llibre sobre el monarca, conté un nou enfocament i fa una visió de la vida i del regnat d’aquell personatge tan transcendent per a la Corona d’Aragó i, en conjunt, per al que a partir de seu net, l’emperador Carles, i segurament d’una manera que al mateix rei Trastàmara no li hauria agradat, passà a ser la Monarquia Hispànica que, durant quasi un segle, fou hegemònica a bona part d’Europa.

És de sobres conegut com la historiografia castellana ha valorat fins a l’extrem de demanar la santificació, a l’esposa del rei Ferran: Isabel I de Castella. Però, no ha estat igual de generosa respecte a la figura del seu marit, a qui alguns cronistes es referien con “viejo catalanote” i que acabà de guanyar-se’n l’enemistat, quan es va casar amb una francesa -Germana de Foix-, quer n’era l’antítesi de la castellana i de qui el rei encara esperava tenir un fill que hauria estat l’hereu dels seu patrimoni: una Corona d’Aragó que hauria escapat del poder centralitzador del regne de Castella i que, certament, hauria evolucionat d’una forma totalment diferent al que va estar la història tal com la coneixem ara, encara que amb un resultat potser idèntic -o no- a l’actual. Història ficció.

Ben al contrari del que fa Belenguer, el qual al seu volum dedicat al rei fa una exhibició de coneixements impressionat sobre la documentació i la historiografia del període, a més de tenir el compte tot el que s’ha dit d’interessant sobre aquell monarca aragonés que ha estat, en general, poc o gens valorat des de quasi tots els punts de vista, quan en realitat va ser un gran governant -per al que eren aquells temps-, hom home astut i un gran polític amb una visió clara sobre Europa i sobre el que ell mateix -amb la col·laboració de Castella-, volia construir.

Llegir el volum de Belenguer, ara, és tot un exercici d’aproximació a aquell rei a l’hivern ja de l’edat mitjana i a l’inici del renaixement: tot un símbol dels canvis que s’aveïnaven i que probablement ell va entreveure, tot i que no va poder aturar.