Tres donasses

Al passeig del Batà d’Alcoi, l’artista alzireny Toni Espinar ha creat un mural magnífic dedicat als nostres autors i ahir es va modificar la pintura mural dedicada a Maria Beneyto per adequar-ne l’any de naixement. El 2025, any que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va dedicar a l’escriptora, no fou l’any del centenari del seu naixement, Maria Beneyto l’any passat hauria fet 105 anys. Cinc anys de diferència poden no ser gran cosa, però en una biografia són una xifra ben significativa.

Les tres autores que l’Acadèmia ha homenatjat els últims cinc anys: Carmelina Sánchez-Cutillas (2020 i 2021), Maria Ibars (2024) i Maria Beneyto (2025) tenen en comú una obra de gran qualitat, la vinculació i el compromís amb la llengua i un silenci clamorós en el reconeixement social i cultural que, gràcies a l’AVL, s’ha pogut començar a trencar. Totes tres tenien clara la potència i honestedat de la seua veu i totes tingueren la sort de poder dedicar —amb tots els condicionants d’una societat patriarcal— part del seu temps a l’escriptura. Si en la «cambra més estimada», com qualifica el fill de Carmelina la biblioteca de casa, Sánchez-Cutillas pogué escriure la preciosa crònica que és Matèria de Bretanya, Maria Ibars en la caseta tan menuda que fou batejada com el Mil·límetre es va refugiar per descriure una història del moviment obrer a Dénia en L’últim serf i Maria Beneyto, gràcies a una herència, pogué mamprendre l’obra en poesia i prosa més solvent del segle passat i que, no obstant això, encara és desconeguda per al gran públic.

El treball d’investigació de la Comissió Maria Beneyto va descobrir elements en el passat de l’autora que permeten veure-la amb altres ulls. Molt lluny de ser la vanitat la que va fer que es llevara anys, és l’instint de supervivència qui s’amaga darrere de l’alteració de la cronologia. Acabada la guerra, la família Beneyto, que havia patit una misèria extrema a Madrid, s’enfrontava a la generositat amb què els vencedors tractaren els vençuts. Una Maria adolescent no alçaria suspicàcies ni temors, no seria un perill a eliminar.

Encara hi ha un altre paral·lelisme en les tres escriptores: totes tres es decanten del costat dels vençuts, com en el poema ‘El carrer on vaig nàixer’ de Beneyto on «Els balcons allí tenen tot l’any la roba estesa, / i molt prop, invisible, la meua greu tendresa».