La prosa (de combat) de Pedrolo

El nom de l’escriptor Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) ressona en la meua memòria com un dels primers autors en català que la sensibilitat d’adolescent, allà pels anys setanta, va reconéixer amb la llengua pròpia a través d’un llibre, Mecanoscrit del segon origen, que em va despertar la passió per la lectura. I tot gràcies a un amic que aleshores ja era un lector compulsiu de Pedrolo. Una obra que, segurament amb La plaça del Diamant, de Mercé Rodoreda, és una de les més llegides de la història de la literatura catalana. Va conrear la ciència-ficció, la novel·la policíaca, el teatre, la poesia i les traduccions.

Tanmateix, no tenia ni idea que fora un dels crítics més punyents i incòmodes de la política de la Transició amb relació a Catalunya i els Països Catalans. Pedrolo no deixa opció a l’establishment polític d’ací i d’allà a través dels nombrosos articles que va publicar en vida en diferents mitjans escrits. Provocador, insubmís, polemista, amb una extraordinària tendència a embrutar sopars, com diu Jordi Puig, no va deixar mai de perseguir la incomoditat, tant la seua com la dels altres.

Esta faceta de l’escriptor, desconeguda per a molts lectors fora dels àmbits culturals i polítics barcelonins, és el que ara l’editorial Comanegra ha recollit en el llibre Prosa de combat, amb pròleg de Jordi Puig i Júlia Ojeda i epíleg de Teresa Ibars. Són escrits publicats en la premsa entre 1964 i 1988 a l’Avui, el Diari de Barcelona, Serra d’Or, Tele-Estel, etcètera...

I com diu l’escriptor Jordi Amat, la paradoxa és que són articles més connectats amb la realitat actual de l’independentisme que en el moment van ser publicats. Són paradigmàtics els seus conflictes amb la censura franquista dels anys seixanta del segle passat. Però també el “desprestigi programat”, com escriu Teresa Ibars, que va patir al llarg dels anys per part del món literari, cultural i polític.

Com deia, els seus articles són la quinta essència de l’independentisme irredempt contra tot allò que ve de fora: critica les autonomies com una nova forma colonial, la promoció de les olimpíades de Barcelona 92, la immigració castellana, el bilingüisme, els catalans no integrats en la cultura catalana, els escriptors catalans que escriuen en castellà...Estarem d’acord o no, però el combat polític de Pedrolo fou sempre valent, i mai va tindre por d’assumir la marginació.