El temps, que passa

Deu ser cosa de l’edat, que ja comença a pesar. Però el món ja comence a veure’l com un abans i un després de determinades coses. Ho dic perquè fa una estona, quasi per casualitat, m’he posat a mirar entre els meus papers de quan era estudiant -els pocs que s’han salvat de la riuada que es va emportar tots els altres, de casa de la mare-, tot cercant algun motiu per escriure aquesta columna. Hi he vist escrits i notes d’abans de fer la meua tesi doctoral -coses que mai no he fet servir, per a res- i coses de després de fer-la -que tampoc no he fet servir. Anotacions fetes amb paciència en diferents arxius valencians, regirant manuscrits que poc o gens deuen haver estat oberts de nou, després de dècades. També, obrint caixes i carpetes, he trobat fotos. Algunes no les recordava. No sabia que estaven allà i s’han salvat. Eren els temps de les notes a mà i de les fotos en paper, el color de les quals evolucionava amb el temps. Ara, amb el pas dels anys, tot aquell material ha resultat entranyable. No solament perquè ateny a la meua vida, sinó perquè representa, en part, els meus lligams amb un passat que ja no hi és.

Una mica més tard, per necessitats tecnològiques -la impressora no volia funcionar-, m’ha passat quasi el mateix, però navegant per carpetes virtuals on també hi ha anotacions que ni he fet servir ni crec que utilitze mai, i per l’aplicació on se suposa que es conserven les fotos fetes amb el mòbil, he trobat imatges que ni recordava i, en algun cas, no sé ni d’on provenen. Aquestes darreres, però, m’han semblat molt més fredes, molt més distants de mi, més sense ànima -per dir-ho d’alguna manera. No tenen materialitat i, per tant són com d’un altre món. Un món més actual -és cert-, però, alhora, més desarrelat de mi. Amb una implicació personal menor.

Els més joves segurament no sentiran el mateix. Per a ells, la troballa d’unes fotos antigues -seues o no- potser no representarà res perquè no les podran ampliar, retocar, transformar o millorar usant la IA. Uns textos escrits en paper -en alguns casos, la tinta, després de quaranta anys s’ha corregut o s’ha esvaït una mica- no permeten mai la intervenció que sí que ens permet el format digital, si és que encara és possible obrir-los, etc. -un aspecte que ara obviaré.

En fi. El temps passa i tot evoluciona. El mateix degueren pensar les monjos que llegien manuscrits, quan els arribà un llibre imprès. Quines modernitats! -dirien. I en això estem.

Suscríbete para seguir leyendo