Somriures que ploren

El vaig conéixer fa unes setmanes. Era un ancià molt prim. Excessivament prim. Almenys és el que vaig intuir en observar la túnica llarga que li cobria els pantalons i semblava d’un parell de talles més del que el cos reclamava. Caminava lentament, com arrossegant els peus. O, tal vegada, la seua existència mortificada.

L’home traginava uns colors que anaven destapant la seua vida: la pell negra densa amb múltiples explosions blanquinoses; els cabells en fase delicada, tirant a gris; la mitja dentadura d’un groc desmaiat que aguaitava per la boca. I, per rematar la història que ens narrava en silenci, la roba esgarrada i les arrugues del calcer. Suportava una motxilla a l’esquena, dues bosses en el braç dret i una mena de cistella en l’esquerre. Al coll, collars i cadenes. Al cap, diversos barrets. Pareixia un perxer que havia fugit de l’habitació per ensenyar-nos allò que ens encantaria: calcetins sense marca, banderes de tot arreu en forma de braçalets, clauers, tisoretes, agulles...

Aquell dia se m’apropà amb un somriure fix que li premia la pell seca del rostre i li abonyegava encara més el nas. Em presentà la mercaderia. Li ho vaig agrair i li doní a entendre que no necessitava res. Ell no parava de somriure. Parlava poc, amb síl·labes soltes. Em va dir que era de Senegal. Insistia en la seua oferta malgrat la meua negativa. De sobte, llançà una frase sencera: “Per favor, senyora, vull dos euros per al metro”. Me’l vaig quedar mirant: no era la primera volta que m’arribava la súplica. La repeteixen els venedors ambulants, emigrants quasi tots, que passen els mesos amunt i avall acostant-se a una possible clientela per guanyar quatre xavos, siga dia de sol agressiu o d’aire gèlid.

Jo intuïa l’home rendit, sol, a anys llum dels seus, carregat de renúncies i enganxat a una quotidianitat tràgica. Li vaig donar les monedes que portava. M’ho agraí reverenciant el cap i ampliant el somriure i, al moment, es va allunyar amb passos ofegats a la recerca d’algun motiu més per creure’s feliç.

El cor se’m va comprimir. Hi ha vides que confisquen l’alegria; somriures que fan plorar.