I que la prudència no faça traïdors

Posat a debanar records, a mig matí d’avui fa cinquanta anys, els diumenges 1 i 8 de febrer del 1976, no feia mala hora, però sí fresqueta, segons el vestuari de les fotografies d’unes manifestacions reprimides violentament a Barcelona. Els policies d’aquell temps, que s’anomenaven grisos pel color del vestuari, duien pistola i casc, porres i mal gènit, però no abric, i nosaltres, la majoria gent jove, revestíem la prevenció i l’entusiasme, amb anoracs o trenques que havien de durar.

Abans de convertir-se alguns dels participants en apallissats o presos, una de les fotografies conservades, feta per la sàvia mestra Colita, mostra un grup de joves corrent amb cares tenses, davant d’un colmado d’un cantonada, davall d’un cartell clàssic titulat La chispa de la vida (beba Coca Cola). I una altra imatge internacional, de Manel Armengol, al carrer Provença prop del passeig de sant Joan, captà l’instant en què una colla de grisos encarregats colpeja amb una somanta de porrades un grup de pacifistes asseguts a terra, entre els quals un vellet amb barba blanca.

Un parell mançanes més cap allà, en una càrrega furibunda, ens vam separar Lluís Gimeno i jo: ell sol recordar que va ser arrosssegat al cancell d’una casa -la gent de l’Eixample era acollidora, o almenys ajudava a refugiar-se als terrats. Va ser entrar atemorit, i rebre una bomba de fum quasi al taló: es va recuperar valent en observar al seu costat el savi professor Jordi Carbonell provant de respirar, però somrient.

La cosa és que aquella matins anaven de veres, i convocats per l’Assemblea de Catalunya, demanaven Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Uns dies abans, al gener, al Palau de Justícia de València, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, havia acompanyat un lliurament de 40.000 signatures a favor de l’amnistia per als presos polítics. Moltes de les signatures, es diu que s’havien recollit a la porta d’El Corte Inglés, durant la vesprada de Reis. I al juliol, més de cent vint mil persones, van protagonitzar-hi una de les més grans manifestacions, ja sense o amb poques porres. Entre mil pancartes, la principal venia a dir també, crec recordar, “Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia».

Ha plogut molt. En l’onze de setembre d’aquell any, recuperada la celebració de la Diada a Catalunya, el savi Jordi Carbonell, pel país i segurament per nosaltres i pel món, va fer un discurs que ha deixat memòria, contra les barbaritats violentes i els eslògans que ara mateix han substituït aparentment les porres: “Som intransigents en la nostra moderadíssima posició, perquè no volem que la prudència ens faça traïdors”.