La tragèdia de 1907 i Torrent

L’accident ferroviari que es produí a l’altura de Cambrils el 25 de novembre de 1907 –en vaig parlar la setmana passada–, i que afectà el tren València-Barcelona, colpejà de ple el municipi de Torrent (l’Horta Sud), d’on eren originàries una tercera part de les 21 víctimes que provocà la catàstrofe. I és que, tal com afirmà el diari El Pueblo, hi viatjaven 7 membres de la família Babiera, molt coneguda en la localitat pel fet que un dels seus membres, anomenat Tomàs, n’havia sigut alcalde: «Era sin duda el vecino de mejor posición social de Torrent» i «hacía negocio de vinos en la región catalana, pues enviaba diariamente 25 o 30 bocoyes».

D’aquesta manera, hi varen perdre la vida: «Don Tomàs Babiera, con sus hijas Virgínia y Maria, de 20 y 16 años»; i el seu germà Fermí, que anava acompanyat de dues filles, «Bienvenida y Maria, de 18 y 16 años», i el primogènit, «llamado también Fermín, de 23 años, estudiante de Farmacia». El poble de Torrent quedà fortament commocionat per la desgràcia: «Presenta un tristísimo aspecto», assegurava el periòdic, ja que tant l’ajuntament com els diversos cercles i societats locals «han cubierto sus balcones con colgaduras negras y colocado sus banderas a media asta con crespones negros». De fet, a més de cap del partit conservador, Tomàs Babiera havia sigut «fundador de la Caja Rural y en la actualidad, presidente del Círculo Católico Obrero».

Gràcies a l’amic Vicent Palacios he sabut que, en senyal d’agraïment per les atencions rebudes durant la tragèdia de 1907, Torrent dedicà un carrer a Cambrils (nom que, en 1948, fou canviat pel de Mare de Déu de l’Olivar); i gràcies al col·lega Hèctor Sanchis, que el poeta Josep Bodria compongué un emotiu poema titulat «Records amargs» en homenatge a les quatre jóvens difuntes de la família Babiera: «quatre roses» «de dos rosers que es plantaren / en un jardí de Torrent». Circumstància que assenyala la gran consternació que, no sols en la vila dels granerers, sinó també en bona part de l’Horta i de la ciutat de València varen produir aquelles morts prematures: «Quant lluny estaven les roses / que la dalla, fora temps, / les collira tant de sobte / amb sos terribles secrets!».