Gentileses

No era el meu natalici, ni tampoc el Dia de l’amistat. Era un dia qualsevol i Vicent em va suggerir de quedar per comentar-me un tema. Tenint en compte que ell pinta i jo escric, vaig pensar que em demanaria redactar quatre paraules per acompanyar una obra seua o que s’oferiria a il·lustrar-me algun escrit conservat entre calaixos. Tan convençuda estava que entrava amb ell al terreny de la complicitat que, en allargar-me la carpeta, em vaig disposar a descobrir-ne la proposta.

Però no era això.

Uns dies abans, havia recordat a la meua gent que feia 12 anys que la mort s’havia emportat ma mare. Ho vaig fer amb una fotografia on apareixia l’horta i l’horitzó de la mar, escenaris que havien sigut els seus estimats paratges vitals. L’únic que allunyava la imatge de la realitat era que l’havia reduïda a blanc i negre, convertida en un paisatge plaent però sense aroma d’alegria, com un somriure dolç entelat de llàgrimes. I això és el que em sobtà en obrir la carpeta. No hi havia projecte; era una pintura. Impactant. Vicent Pedrós havia transformat la fotografia en un quadre firmat per ell. L’artista d’aquarel·les que estoven sensacions plàcides havia canviat, per a mi i en homenatge a la mare, la suavitat dels seus colors per una branca quasi verge de tonalitats.

L’amistat profunda és un tresor que trobem en algunes ocasions al llarg de la vida. Al seu costat, lligada a ella però més pròdiga, la generositat sembla una gran finestra oberta als altres i estimulada per una cortina de bondat. Lamentablement, però, vivim més i més encegats pels propis egos. Capitanejats per un món en primera persona, anem perdent de vista qui ens envolta i deixant de banda l’empatia. Una pena. Si recuperàrem l’hàbit de les generositats, retrobaríem la infinitat de circumstàncies on gratificar l’entorn: des de compatir amb qui no té, fins a simplement perfilar somriures; des de depositar temps i paraules en mans necessitades, fins a abocar ànims per elevar esperits abatuts. Perquè quan t’arriba una gentilesa inesperada (i, en el meu cas, una d’enorme) no pots evitar enlairar-te cap a la felicitat i agrair amb entusiasme el remolí afable d’un cor generós.