Recercar per restituir

Puc recordar perfectament un jove Alaitz Zalbidea Berenguer que assistia a les meues lliçons a la Facultat de Filologia, amb el seu tarannà alegre i rialler, d’estudiant feliç -com toca! I ara mateix em dispose a fer unes ratlles sobre el seu darrer llibre, que acaba d’eixir de les premses pràcticament i que va rebre el Premi València Nova d’Assaig 2025, de la Diputació de València -i ben encertadament, al meu parer, i tal com van detectar els membres del jurat que el varen poder llegir abans que jo. Scriptura restituta és el títol amb el qual s’ha publicat aquest treball de Zalbidea, per part de la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, i on l’autor ha desenvolupat una tasca de recerca que va començar amb la seua tesi doctoral -sobre una part dels dietaris de Nicolau Primitiu, patrici suecà a qui els valencians mai no li estarem prou agraïts per la seua tasca de bibliòfil i per haver-nos salvat tanta cultura!- i ha continuat amb la incorporació de dades que pacientment ha anat buscant i trobant a base d’escorcollar arxius oblidats i gens tinguts en compte per la investigació filològica contemporània.

Alaitz Zalbidea, professor de la Universitat d’Alacant en l’actualitat i membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, ha elaborat un estudi sobre la recuperació de la nostra llengua, en terres valencianes, en un camp on feia més d’un segle que s’havia perdut o del qual -si més no, fins ara- no havíem sabut trobar cap testimoni: les memòries personals. De fet, Zalbidea, després de fer una breu ullada al gènere durant el segle XVIII en el conjunt de les terres que compartim la mateixa llengua, fa una aproximació al XIX -on constata el buit, que és ocupat pel castellà- i de seguida s’endinsa a descobrir aportacions que eren o bé desconegudes del tot o bé escassament explotades. Així, estudia i edita textos de Lluís Fullana, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Sanchis Guarner i Andreu Ivars, un conjunt d’obres de dimensions modestes, però que tenen la importància evident de recuperar la llengua com a ferramenta per expressar per escrit les vivències personals d’aquells autors que, lluny d’esperar veure publicades les seues paraules, les posaven sobre el paper com una manera de deixar memòria -en abstracte- a un esdevenidor que consideraven, en més d’un cas, ben incert. Recuperar-los, ara, i restituir-los al lloc d’honor que els correspon, és la tasca que ha portat endavant, i amb encert, el professor Zalbidea.