Sylvia Plath a Benidorm

Isabel Coixet acaba d’estrenar l’última pel·lícula, Tres adioses, i l’avinentesa m’ha fet recordar Nieva en Benidorm (2020), una història protagonitzada per Timothy Spall que mostra una visió personal del tòpic de la ciutat turística per excel·lència. Coixet no defrauda, o agrada o no agrada, sense mitges tintes. L’actor anglés és un treballador d’un banc que mai no ha eixit de casa, marcit per la soledat i la rutina, que una vegada jubilat, fa un insospitat viatge a Benidorm per a retrobar-se amb el germà.

En el film apareix la poeta nord-americana Sylvia Plath (1932-1963) rememorant el viatge de lluna de mel amb el també poeta Ted Hughes (1930-1998) l’estiu del 1956. Esperonat per la inesperada troballa, he buscat en els diaris complets (Alba editorial) les anotacions corresponents a la seua estada, que vaig llegir fa anys. No cal veure imatges en blanc i negre de l’època, les descripcions de la Plath són una magnífica estampa colorista, plàstica i lírica que m’han traslladat setanta anys enrere.

La parella buscava un lloguer barat en un poble de pescadors tranquil per a poder escriure. I veritablement Benidorm aleshores era això. Viuen en la casa de la viuda Mangada en condicions molt precàries, vora mar, en un jardí amb geranis, margarides, roses i una figuera. Després canvien de casa i lloguen una del poble.

La poeta descriu els pescadors de sardines, els carrancs, les estrelles de mar, els mol·luscos. L’aroma del forn i el pa acabat de coure. Motocicletes i turismes barrejats amb carros amb burros i camperols amb barret fent la sesta. Els esquellots dels ramats de cabres i les velletes a les portes de les cases teixint les xarxes dels pescadors. L’arena de platja coberta d’algues i la cridòria dels xiquets nadant i pescant vora mar. El plaer sensual dels productes de l’horta del mercat dels dissabtes.

¡Quina claredat, quina limpidesa en les descripcions, quina llàstima d’escriptora malbaratada per una malaltia mental! En cap moment s’ubica per damunt de les escenes que descriu, no gesticula ni sotmet al seu criteri cultural l’ambient natural i humà: senzillament observa i descriu amb punyents detalls lluminosos l’entorn que l’envolta. Si de cas, jo diria que són expressions de felicitat, segurament l’època més feliç de la seua curta vida.

Em consta que a Benidorm ha deixat empremta. Cal llegir-la per a assaborir el gran talent de l’escriptora autora de La Campana de vidre.