Raons per a continuar llegint a Maria Beneyto més enllà de les celebracions oficials

Quan parlem de literatura, les celebracions oficials i oficioses tenen sempre dos vessants. D’una banda, poden servir per a recuperar alguns noms de les nostres lletres que, sovint, han sigut engolits per la desmemòria impassible del pas del temps. Reivindicant així el seu llegat, reeditant alguns títols descatalogats i rescatant, fins i tot, material inèdit. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ho va fer així amb noms d’escriptores com Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Ibars, i l’any 2025 va ser l’Any Maria Beneyto. L’escriptora de València, nascuda en 1920, va reviscolar a les llibreries, als museus i a les biblioteques amb activitats i publicacions de tota classe. Es va publicar material inèdit com la novel·la Al límit de l’absurd i la Institució Alfons el Magnànim va recuperar Poesia completa en valencià. Bromera va fer una acurada edició de La dona forta, ressenyat per mi mateix temps enrere en aquestes pàgines, a més del llibre il·lustrat escrit per Josep Ballester amb il·lustracions d’Helga Ambak Maria Beneyto: una dona forta. Per la seua banda, Llibres de la Drassana va publicar La invasión i traduir El río viene crecido al valencià. En castellà gran part de la seua obra es pot trobar a l’Editorial Renacimiento, que té l’extraordinària novel·la Ofelia 25 en el seu catàleg. A més de projectes educatius, documentals, activitats i recitals, se li van dedicar també exposicions, com la itinerant Vida ferida de lletra, amb textos de Ballester, o la del MuVIM Maria Beneyto, dona múltiple comissariada per Carmen Velasco.

I tot allò va estar molt bé, però l’Any Maria Beneyto s’ha acabat. L'altre vessant de les celebracions literàries és que caduquen i n’arriben d’altres que centren les converses, l’atenció mediàtica i l’activitat editorial. De fet, 2026 serà l’any de Francesc Almela i Vives, de qui parlarem en pròxims Va de Llibres. Però en aquest espai no volíem deixar passar l’oportunitat de reivindicar, una vegada més, el nom de Maria Beneyto i la seua indiscutiblement valuosa obra. Perquè si bé ja no és, oficialment, el seu any, la prosa i la lírica de Beneyto no caduquen.

De menyspreus, riuades i contes

Per on començar a llegir a Beneyto? És difícil donar una recepta que s’ajuste a qualsevol lector o lectora, perquè cadascú té les seues manies. Però l’autora en qüestió va conrear l’art dels relats curts (de fet, donaria el que fos per llegir els contes que Beneyto publicava tots els diumenges en aquest mateix periòdic), així que fer-ne un tast resulta estimulant abans d’aventurar-se a llegir novel·les i textos més exigents. Recomanaríem, així, el recull de contes La gent que viu al món, meravellós i dur retrat, a onze històries diferents, de l’Espanya de la postguerra. També la novel·la El río viene crecido, Premi València de Literatura 1959 i la mirada més completa i punyent de la riuà de l’any 1957. I la seua primera gran novel·la La dona forta, Premi Joan Senent de narrativa l’any 1965. Una novel·la polifònica, farcida de veus de dones que un pot imaginar, convivien en la ment de l’escriptora. I si ens aventurem, podem fins i tot llegir la trista Antigua patria, correlat de la seua estada en Madrid, una història de fracassos creatius, misèria i lluita per la dignitat de l’artista. Però com ella mateixa deia “Soc poeta. Vull ser-ho coste el que coste. Potser intente castigar la meua dòcil poesia amb el menyspreu d’ignorar-la”. Per això, llegir els seus versos és també una oportunitat meravellosa per amarar-se del seu univers creatiu. No importa si llegim Biografía breve del silencio, Vidre ferit de sang o Després de soterrada la tendresa, el que importa és que la veu de Beneyto encara ressona hui, de formes sobtades i sorprenents. Només cal escoltar-la.