Memòria del vent

Des de fa exactament quinze anys -més ben dit, exactament de tota la vida però fa dotze anys, així començava jo la columna-, el vent s’ha anat imposant en la vida valenciana, atenent les amenaçadores fletxes dels més precisos noticiaris meteorològics, avisant especialment dels hàbits de les terres de l’Ebre, de Saragossa a Tortosa, que ara s’acarnissen amb els Ports, el Maestrat i la Plana: ja s’hi coneixia el mestral, el cerç cabrejat i furibund que baixa per l’Ebre; i a la costa, la mar els coneixia tots... Però ara, per molt que la ciència tant sap de tot, castiga els estats d’ànim civils: ve quan vol, se’n va quan vol, i s’instaura com una nova tendència de la ferocitat transgressora de l’experiència, actualitzada amb la barbaritat climàtica germana, la de l’aigua, que havia tornat a corroborar tràgicament que “la pluja no sap ploure”. I l’altra, la del foc, aprofitosa del vent i la calor, potser espera el seu moment per a completar el panorama, només passar la primavera.

Així que hi ha una dialèctica terrible i perplexa. El dret a exigir la remor benèfica de les fulles dels xops o la dansa dels camps de blat, l’acompanyament dels viatges del pol·len, el senyal amistós o maniàtic dels camins de la mar, i sobretot, l’aire que ara mateix respirem tu i jo mentre ens queixem... I en canvi, la constatació que la governació de les catàstrofes, anunciades i implicadores de la mobilització cívica, pot trobar una resposta política infame en contrast amb la resistència personal i social, com la patida per les comarques valencianes en la Dana, o la resistent i positiva, solidària i sense crits, de fa uns dies a Andalusia.

Siga la pluja o el vent, ens estem jugant i patint una partida ecològica i política tremenda: entre els avisos del canvi climàtic i les imbecil·litats criminals de certes tendències polítiques que se’ls prenen a xirigota. Així que les actuals recents agressives riuades i ventades són contemporànies d’evidències polítiques locals i universals. En termes de proximitat, podem considerar les barbaritats electorals i programàtiques, d’obra i de pensament de l’extrema dreta en marxa a l’Aragó despoblat, i els nostres països: desoint el programa ideològic de la cançó Al vent, de Raimon, i tantes altres. I sobretot, les fúries antiecològiques universals proferides pel segrestador en cap dels infants de la ciutat de Minneapolis, prop del territori de l’Amèrica del Nord, on Bob Dylan proposà i assegurà que the answer is blowing in the wind.