La Crida

Diumenge, a les Torres de Serrans, les falleres majors de la ciutat convidaven el veïnat d’este poble gran que és València a viure la festa que «se celebra amb foc, amb música, amb ingeni i molta gràcia». Amb les claus de la ciutat a la mà, des d’un dels portals que queden de la muralla que enderrocàrem els valencians mateixos, obrien simbòlicament la ciutat i Carmen Prades anunciava: «Obrim el moment en què una ciutat sencera decideix que el carrer siga casa, i que la casa siguen les Falles».

En els parlaments es reconegueren els valors d’una festa que viu un moment d’expansió, tant al cap i casal com a tot el país, amb falles a Benicarló i a Dénia. Les falles són, com es recordà, Patrimoni Immaterial de la Humanitat; per què són art: música en els carrers, arquitectura efímera creada pels artistes fallers, peces d’art en forma d’indumentària i orfebreria, espectacles de llum i so creats amb pólvora i poesia, humor i crítica que arrepleguen els llibres de falla.

Les tres dones, les màximes representants de la ciutat parlaren en valencià. —Sí, a mi també m’esmussa sentir cor o foc amb o tancada— però usaren la nostra llengua i, després dels últims atacs, no he pogut evitar recordar aquella altra Crida-68, la cançó de Lluís Vicent Núñez, Llouis, que denunciava l’insult que va proferir Juan Bautista Martí Belda, president de la Junta Central Fallera, quan els fallers assistents a l’acte li demanaren que parlara en valencià: «Davant de les Torres velles, / el poble s’ha reunit, / esperant que les orelles / senten el que el cor ha dit. / Però la veu que parlava / no entenia el nostre clam, / i mentre el poble esperava / va esclatar tot el parany. /«¡Borregos!», va dir la veu, / amb un to de gran menyspreu, / perquè el poble demanava / parlar la llengua dels seus».

Dels apropòsits a la joia, del jupetí al tro de bac, passant pel ninot, el sacabutx, al tombe, l’ofrena, arracades i mantellines, la festa de les falles nasqué en valencià i és el valencià la llengua pròpia de la festa, com ho és tota la terminologia que de la pirotècnia, l’orfebreria, la indumentària i el monument s’ha creat. Reivindicar l’ús de la nostra llengua a casa nostra i en la nostra festa és també un exercici d’enginy i gràcia.