Catalans i balears

El projecte de decret del Consell per a modificar el currículum de Batxillerat que elimina del temari els escriptors/es originaris de Catalunya i les Illes Balears –ja que adscriu l’estudi literari al territori i no a la llengua– entra en flagrant contradicció amb la pràctica cultural que, des de meitat segle XIX i fins a la Transició, varen impulsar entitats polítiques com l’Ajuntament i la Diputació de València, i cíviques com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.

Així, cal recordar que, en 1859, el mallorquí Marià Aguiló i el barceloní Víctor Balaguer varen jugar un paper fonamental en l’impuls de la Renaixença valenciana. També, que en maig de 1882 una trentena d’autors valencians, catalans i balears realitzaren una visita conjunta als monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i a les ciutats de Valls i Tarragona. En 1885 el valencià –de Ciutat Vella, concretament– Vicent W. Querol presidí els Jocs Florals de Barcelona. I en febrer de 1886 Lo Rat Penat dedicà un magne homenatge al poeta català Jacint Verdaguer que fou qualificat com el més «digne» i «mereixent» que mai no haguera organitzat la societat cultural.

En octubre de 1906 els escriptors Teodor Llorente, Lluís Fullana i Faustí Barberà enarboraren la representació valenciana en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En juliol de 1909 una expedició integrada per 333 mallorquins –encapçalats per Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà– desembarcà en la ciutat del Túria per a visitar l’Exposició Regional i homenatjar la poesia valenciana. En gener de 1916 l’historiador i canonge de la Catedral de València, Josep Sanchis Sivera, fou nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. En desembre de 1951 tingué lloc, a l’Ajuntament de València, la presentació del Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll. I en març de 1960 el Teatre-Estudi de Lo Rat Penat escenificà l’obra «Els condemnats», del mallorquí Baltasar Porcel.

Hi ha més documentació històrica a desclassificar i explicacions a donar, per descomptat. I caldria que els polítics que han impulsat un decret que trenca amb una praxi cultural centenària aclariren d’on prové, i a quines causes i interessos obeeix, la seua aversió envers els autors catalans i balears. Perquè, si alguna cosa resulta evident, és que no deriva de cap tradició mínimament genuïna del nostre poble.