Artur Heras i Anacleto Ferrer

Conta el filòsof jueu Emmanuel Levinas que en un camp de concentració alemany on va estar empresonat va aparéixer un gos vagabund que els americans anomenaven Bobby. Cada matí, o en tornar del treball diari, s’acostava a la tanca i saludava amb lladrucs als captius. Per a l’animal eren homes. Tanmateix, per als guàrdies, que van acabar expulsant el gos, no eren persones.

Recorde també la història d’Hurbinek, un “no res”, “un fill de la mort”, una circumstància terrible del camp de concentració d’Auschwitz que conta Primo Levi en La treva. Unxiquet de tres anys que va sobreviure amb les cames atrofiades, primes com dos palets, immòbil, ningú no sabia la seua procedència i, com era d’esperar, morí al cap de poc de temps de ser alliberat.

La memòria dels camps de concentració, les guerres i la violència supremacista i xenòfoba, justament, és la proposta que, de manera brillant, intel·ligent i oportuna, en temps panxacontents i, paradoxalment, de ressorgir de les ideologies intolerants, ha plantejat el catedràtic d’Estètica de la Universitat de València, Anacleto Ferrer, i l’artista plàstic Artur Heras en diverses exposicions artístiques.

En temps de tanta banalitat disfressada de cultura, pura xafarderia visual de caràcter narcisista, el treball d’Heras i Ferrer amb les exposicions a Alemanya i València, a hores d’ara al Centre Octubre de València, és una aposta valenta, colpidora, punyent. Darrere de la presumpta tradició de les tècniques de l’art pop crític, la mirada càustica de les obres d’Heras, la dura ironia, la poderosa empatia, més enllà de l’epidermis visual, escorcolla la pell dels espectadors de les seues obres fins a arribar al pou de l’humanisme més descarnat i autèntic. Més enllà, per descomptat, de qualsevol prurit petulant o afany de postureig plàstic, la sòbria solemnitat de les seues imatges és francament esfereïdora.

Com diria Antonio Monegal, les imatges d’Artur Heras no domestiquen la memòria de l’Holocaust, ans al contrari, actualitzen la memòria de la violència i l’odi, tan present en els nostres dies. Són un colp emocional a l’estómac de la frivolitat, de la ignorància més pregona davant determinades actituds públiques.

Amb altres paraules, ens fan pensar en tot allò que s’amaga darrere de les propostes polítiques més reaccionàries. Són representacions ètiques que commouen per la seua impúdica, per autèntica, visió humanista. Al capdavall, cal reconéixer el treball de tots dos, Artur Heras i Anacleto Ferrer: impecable, honest, necessari.