Venint del nord

És motiu de crònica, de fa uns dies, una estona de contemplació de l’exposició de Joaquim Sorolla en un palau mirant el port de Barcelona, predicant-hi la matisada serenitat activa dels ocres físics i carnals dels xiquets i les dames de blanc vora els blaus de la mar del Cabanyal de València, fonamentals del Mediterrani. I al dia següent, una immersió al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en l’univers d’una exposició universal sobre Mercè Rodoreda, un obscur “bosc de la vida”, o més ben dit, una crònica d’un “bosc de les dones” en la percepció física, vital, diària, vegetal, rebel i transformadora, on, entre tantes obertures naturals i socials, fa crònica Mar Arza de L’ànima de l’escriptura, una instal·lació de paper, ciment i ferro sobre les cicatrius que hi inscriu un missatge per totes les dones: No ofegaràs la salvatge bellesa intacta ni emmudiràs el refilet de les deesses”.

De la llum i la memòria, de la mar a la muntanya, la pujada cap al Pirineu, on, després del llatí i abans del castellà, hi convisqueren sense frontera i per fronteres, gents, comerç, i llengües: l’alt aragonés, el basc, l’aranés, l’occità i el català. És així que l’arribada a la terra de Jaca, implica el reconeixement d’un dels fonaments d’Europa: els camins cap a sant Jaume de Galícia. I el convenciment no és solament passatger, dels pobles i llogarets sotmesos al despoblament i resistents, sinó la comprovació d’un estil, que, per exemple, es manifesta en els quatre parterres del claustre de la catedral: de plantes aromàtiques, medicinals, culinàries i ornamentals; i en els frescs romànics de la sala de sant Julià i santa Asilisa de Bagüés.Terra, en definitiva, d’albergs de pelegrins i alhora d’una fortalesa impressionant, on per cert, foren torturats o morts, alguns republicans de l’exili a França del 1939, que tornaven a casa, creguts que la guerra franquista havia acabat.

Finalment, quedarà en la memòria l’estació de tren de Canfranc. El silenci subtil de la sala, on el silenci era petri al març del 1943. Agraint l’amable certesa de la imaginació de Rosario Raro, documentada amb la història d’amor i de guerra de Jana i Esteve, i els seus personatges reals, de Volver a Canfranc a El cielo sobre Canfranc, quan s’hi acolliren i salvaren de l’extermini, emigrats i exiliats jueus, i s’hi proposà una lluminosa humanitat, que, en un dia de pluja o entre boires, mirant el Pirineu nevat, et situa en un lloc i un temps fonamental de la humanitat.