Els germans Orxaters

Aquests dies que València fa olor de bunyols i xocolate, us parlaré dels fills díscols d’un orxater. A principis del segle XX, quatre membres d’una mateixa família varen tindre ocupats els agents municipals i els periodistes. Eren els coneguts com a germans Orxaters, trilers i estafadors de proximitat que es lucraven a costa de forasters incauts i d’altres ànimes càndides.

La primera notícia periodística que, en referència a la nissaga, he pogut localitzar remet al Nadal de 1903, quan dos Orxaters intentaren enganyar uns llauradors de faixa i caliquenyo. En veure’s descoberts per les forces de seguretat, tots dos germans mamprengueren a córrer. Un d’ells aconseguí escapolir-se’n; però, l’altre, de 25 anys d’edat, «sacó una navaja intentando agredir al policía» que el perseguia, segons referí la premsa. Li deien Joan Camps i el varen detindre en el carrer d’Entença. Qui sí aconseguí fugir fou el seu germà Francesc, que en agost de 1907 passà a disposició judicial acusat de posar en circulació, en l’estació del Cabanyal, monedes i bitllets falsos.

Amb tot, el més perillós dels quatre devia ser Dionís, que en setembre de 1909 cometé un assassinat a sang freda en el barri de la Creu Coberta. Al respecte, la premsa explicà que «se habían suscitado frecuentes disputas» entre tres delinqüents locals –que l’anònim periodista identificava com a l’Orxater, el Piberroger i Cosme Martínez–; y que, «últimamente, el Horchatero y Martínez sostuvieron una acalorada discusión, no pasando entonces de las palabras». Dionís, però, devia pensar que la venjança és un plat que se serveix fred. «Y, después de algún tiempo, al Camps, que odiaba grandemente a Cosme, ocurriósele agredir a éste». De manera que, una nit, el Piberroger i ell anaren a buscar-lo on vivia. «Llamáronle desde la puerta y la víctima salió sin sospechar lo que se fraguaba contra él. [...] Y, sin que mediara palabra alguna entre ellos, Dionisio sacó un revólver y disparó a boca de jarro sobre Martínez».

Finalment, el darrer germà Orxater es deia Josep i fou detingut, com a mínim, en 1912 i 1914, en totes dues ocasions per intent d’estafa, «ocupándosele el clásico sobre con billetes falsos y recortes de periódico». És probable que fora el menor dels quatre. I, sens dubte, devia haver aprés l’ofici a casa.