El melòman Josep Iborra

Ningú a hores d’ara pot dubtar del talent com assagista i crític literari de Josep Iborra (Benissa, 1929-València, 2011). Des dels temps actuals, amb la banalitat que podem trobar pel camí, la passió per la cultura, l’erudició i la saviesa dels intel·lectuals d’aquella generació sempre m’ha causat una gran impressió. No sabria com definir aquell entusiasme renaixentista per la cultura humanista, tan present en la gent del grup Torre, o en les tertúlies de Joan Fuster, Vicent Ventura i el mateix Josep Iborra, entre d’altres. Van ser ells, justament, els homes i les dones d’aquella generació, els últims creients i diletants de la gran cultura clàssica, vull dir, la gran filosofia, la literatura, l’art, la música, el teatre...

A la casa de Xavier Casp, conta Iborra, el poeta acompanyava al piano a la dona, que era alemanya, quan cantava cançons tradicionals i de lieder alemanys. O els concerts al teatre Principal al cinqué pis, a la “cassoleta” on Enric Tàrrega desplegava una senyera després de cada espectacle i cridava 'Visca el País Valencià!'. La música, per tant, formava part d’aquella passió cultural en temps de precarietat i gran mediocritat ambiental.

Ara, l’editorial Lletra Impresa i la Institució Alfons el Magnànim han publicat Josep Iborra. Escrits sobre música d’un literat melòman, amb una introducció i un retrat de Joaquim Iborra. Són ressenyes i comentaris al voltant de la música alguns inèdits i d’altres ja publicats en diferents publicacions. Textos que reflecteixen la melomania de Josep Iborra per la música clàssica i el seu tarannà sempre intel·ligent, erudit i analític, capaç d’escriure sobre la música en l’obra de Thomas Mann o les diferències entre dos revolucionaris de la música com Schönberg o el mateix Stravinsky.

A mi m’han agradat molt, precisament, els articles dedicats a Thomas Mann i la relació amb la música. En una de les novel·les més conegudes, Els Buddenbrook, Iborra analitza fil per randa un dels conflictes cabdals de l’escriptor alemany: les contradiccions entre la moral burgesa, que representa el mercantilisme, i l’art, la música, que reflecteix els conflictes espirituals. De fet, la música serà el dimoni que portarà a la família a la seua decadència. O les diferències entre els dos grans innovadors de la música del segle XX, Arnold Schönberg, creador de la música dodecafònica, el revolucionari, i el mateix Stravinsky, al capdavall, neoclàssic. En fi, un llibre molt recomanable.