'Orland Furiós. Escenes valencianes', una inèdita relectura de l'obra d'Ariosto

El MuVIM oferix fins al 17 de maig un recorregut pels passatges de l'obra de Ludovico Ariosto, Orlando furiós. Així, a través del pinzell d'Adrián Alva, la Sala Alta del museu de la Diputació proposa un viatge on la literatura universal i la història local es funden en una acurada interpretació plàstica d'este text que va tindre un impacte profund en la literatura renaixentista i en la cultura occidental.

La nova proposta, formada per una selecció de deu il·lustracions de l'artista, oferix una meditació sobre l'honor, el desig i la identitat que ens mostrarà els carrers d'una ciutat que va ser el centre neuràlgic del Mediterrani. El treball d'Alva també plasma la transformació d'Orlando, el noble cavaller que perd la raó per l'amor d'Angélica, i les històries de guerreres com Bradamante, així com alguns mites.

Adrián Alva s'inscriu en una tradició il·lustrativa que entén l'ús d'estils històrics passats no com a error anacrònic, sinó com a mètode crític. En la seua interpretació plàstica del cant XXVIII d'Orlando furiós, l'erudició iconogràfica es transforma en un dispositiu sofisticat on modernisme, secessió vienesa i estampa japonesa no són meres cites d'estil, sinó la gramàtica profunda des de la qual reescriu este episodi històricament poc o gens il·lustrat en el passat.

En el seu plantejament hi ha la mateixa voluntat de convertir la superfície en un camp de forces decoratives, on la línia, el patró i el ritme dels motius tenen tant pes narratiu com l'acció representada. L'estampa japonesa funciona ací com un tercer pilar, no sols per la representació plana o el gust per la silueta retallada, sinó per la idea que cada element del quadre –un animal, una planta, un objecte aparentment marginal– aporta una càrrega poètica autònoma. I com a resultat, cada imatge es pot llegir tant en conjunt com detalladament.

L'artista, que ha triat la col·lecció de tapissos de La Seu de Saragossa com a referència matriu icònica -ja que estos tapissos històrics són un dispositiu de relats superposats en el qual cada figura posseïx una microficció potencial- no utilitza el tapís com a simple document historicista, sinó com a model estructural. Les escenes de tall, el hieratisme de les figures, la gestualitat codificada i l'abundància de xicotets detalls es transformen en les seues creacions en un llenguatge contemporani que assumix el caràcter capritxós, absurd i estrany d'estes imatges vistes des de hui.

Goma aràbiga en lloc d'aigua

Tècnicament, utilitza l'aquarel·la treballada amb goma aràbiga en lloc d'aigua, tècnica que aporta una aparença física singular en la imatge en aconseguir un acabat brillant, quasi ceràmic. No és un mer efecte plàstic, sinó un senyal geocultural. Alva es referix a València no sols temàticament, sinó materialment. La lluentor de les obres acolorides recorda l'esmalt, l'entaulellat, les superfícies vitrificades que poblen l'imaginari visual mediterrani. Esta decisió dialoga directament amb la presència obsessiva del foc, no sols com a motiu literal (falles, gastronomia, cocció, socarrat), sinó com a força que transforma la matèria: el que es crema, es cou, s'esmalta, s'ennegrix. Les referències culturals valencianes no apareixen com a teló de fons folklòric, sinó com a magma simbòlic cultural.

El diputat de Cultura, Paco Teruel, ha destacat que la nova proposta d'Adrián Alva, 'Orland Furiós. Escenes valencianes', conforma "una poètica en la qual estil i contingut són inseparables". "Els motius valencians -continua Teruel- l'elecció de l'aquarel·la amb goma aràbiga, els tapissos, el foc, els espills sense reflex i molts altres més elements que utilitza l'artista conformen una poètica relectura del clàssic literari en una geografia cultural concreta, amb un resultat que, a més de ser una fantàstica il·lustració narrativa, suposa també una reflexió visual sobre com mirem el passat i què projectem sobre ell".

Referències locals

L'acurat inventari de referències locals –socarrats, tarongers, ratpenats, la Font de la Trinitat de Xàtiva, les finestres de la Llotja de València, els plats de "calamars farcits" o les "bones taronges" de Xàtiva (actualment almoixàvenes) receptes documentades en el Llibre del coch, receptari del segle XVI del Mestre Robert de Nola -primer receptari en la nostra llengua–, funcionen com un segon sistema de signes paral·lels al text. Cada objecte, cada plat, cada ressenya arquitectònica introduïx una capa de lectura que ancora la fantasia en un lloc recognoscible, sense renunciar per això a la qualitat fabulada del conjunt. És esta densitat de símbols el que distingix la proposta d'Adrián Alva d'altres interpretacions plàstiques anteriors que podem considerar teòricament més ajustades al poema d'Ariosto.