Literatura i política

La literatura popularista en valencià gaudí d’una àmplia acceptació, durant els segles XVII i XVIII, i els productes que es donaven –versos, contes morals i didàctics, etc.- foren impulsats, segurament en més ocasions de les que podem imaginar, per les minories rectores del país, que aprofitaven aquella proximitat de la llengua i dels temes al poble per vendre-li una ideologia favorable als poderosos. Del segle XVIII i del XIX, per exemple, són una gran quantitat de versos antifrancesos -i antinapoleònics, després-, que s’entestaven a mantenir la tradició en modes i costums socials i que, com és ben fàcil de detectar, eren escrits per capellans, frares i, potser, per algun notari o algun noble lletraferit que sabien posar en boca de personatges del poble una ideologia que beneficiava, com ja hem dit, als rics i no als pobres. Però si aquells escrits aprofitaven per difondre unes idees tradicionals, també altres autors els usaren per fer apologia dels nous temps i de les noves llibertats que s’albiraven, amb l’aparició del liberalisme i d’unes relatives ànsies democratitzadores de la societat, que, en alguns casos, prefiguraven el romanticisme que s'acostava. Per exemple, Manuel Civera, el Fideuer -que sembla que es dedicava a fer fideus-, a la seua Col·lecció de vàries conversacions (1820), encapçalava el llibret amb un pròleg on ho evidenciava clarament: el valencià podia ser un vehicle d’expressió culta i capaç per difondre idees de caràcter polític i social. Citava, a més, la figura del pare Gabriel Ferrandis, que era proposat com un model, en tant que la seua obra havia estat útil per a fer arribar amb més facilitat la doctrina cristiana als fidels que poc o gens sabien el castellà.

És cert, però, que Civera fou un autor autodidacta i amb una escassa formació i va usar un llenguatge molt popular. Però molt possiblement el seu exemple degué ser ben important, de cara a altres autors d’aquell segle. De fet, a mitjan del XIX ja podem detectar una activitat teatral en valencià ben rica i que majoritàriament produeix obres de caràcter còmic i deutores, en part, també, d’una rica tradició de “milacres” vicentins i d'altres papers "populars" com els que hem referit i que s’havien anat estenent i que persistirien, fins i tot, en èpoques posteriors i més difícils per a la llengua.

La literatura al servei de la política -conservadora o liberal- va saber usar també la llengua del poble, sense prejudicis. Però, era el segle XIX.