Ressenya de 'L’insociable / La sàmia'

La col·lecció Ariadna, dirigida pel professor Jordi Sanchis, ens convida a recórrer el laberint domèstic dels clàssics grecs i llatins amb una renovada complicitat. El primer volum, dedicat a Tucídides, ja deixava entreveure aquesta voluntat: els discursos aeris de Pèricles i companyia eren aproximats a un valencià pulcre pel traductor Jesús Cabezas. Ara, en aquest segon lliurament -dos comèdies de Menandre-, el fil no es trenca, sinó que es bifurca lleugerament. Si abans ens movíem entre discursos que preparaven batalles inevitables, ara ens trobem enmig de confidències que, sense voler-ho del tot, compliquen vides quotidianes.

Menandre naix en la capital de la comèdia antiga, Atenes, i representa les seues primeres obres vora l’any 323 aC, un any que té la delicadesa de coincidir amb la mort d’Alexandre el Gran i d’Aristòtil. Amb Menandre, representant preclar de la Comèdia Nova, l’univers argumental i temàtic es desplaça. El focus passa de la polis a la casa familiar. Amb habilitat metòdica i molta ironia, desgrana els equívocs entre pares, fills, amants, esclaus, com apunta el traductor Jordi Pérez en una completíssima introducció que acompanya l’edició bilingüe amb text acarat i comentaris.

L’insociable és una comèdia que, sota la seua aparent lleugeresa, esdevé un experiment sobre la solitud humana. El protagonista, Cnemó, no odia la humanitat en abstracte sinó en concret: odia els veïns, els esclaus, els desconeguts… L’argument és senzill, com el de les grans pel·lícules: un jove enamorat, obstacles socials i, al centre de tot, aquest Cnemó que es queixa de la societat com d’una pertorbació meteorològica en què, naturalment, hi acaba mullat. Hi ha, en tot plegat, poc de sentimentalisme, però una lleugera compassió.

A La sàmia, en canvi, hi domina el malentés. Menandre desconfia de les categories clares i mostra persones que, sense voler fer el mal, el fan igualment. Amb tot, hi ha en aquesta comèdia de final feliç una confiança curiosa en la possibilitat d’arreglar els embolics.

Ambdòs traduccions, ruixades amb expressions com ara “carinyet” o “apardalat”, ens acosten aquests clàssics que, sense deixar de ser antics, esdevenen molt propers.