Sabor de sal

En una de les estacions d’aigua de l’any, pel Dia Mundial del Teatre, n’ha escrit el missatge el Director artístic de la Biennal de Teatre de Venècia, l’actor Willem Dafoe, nascut prop del llac de Michigan, on desemboquen una dotzena de rius braus, evocant la seua joventut en una companyia independent de Nova York, a la vora del Hudson. Hi recorda que fins i tot se saltaven una regla social de l’espectacle de la vida: podien suspendre la sessió si hi havia menys espectadors que actors. Però no ho feien: diguen el que diguen les noves tecnologies, és necessari resistir, amb públic o sense públic, amb la contemplació del món i la germanor de la gent. Segurament, en la seua energia té paper el record de l’energia immensa d’aquell llac vora Chicago, i l’ambigüitat antiga i permanent de la Fenice de Venècia.

L’optimisme imprescindible del Dia Mundial del Teatre ha coincidit amb la inundació històrica de les Canàries, unes illes sense rius assetjades per l’aigua dels barrancs i la de l’Atlàntic, uns dies després de les costes i ciutats d’Andalusia.

Resulta que, per tant, la vitalitat de la pluja de la primavera s’ha aliat amb les potències dels rius i del mar. Que no li fallen a la humanitat, assetjada per guerres i dependències imposades i caòtiques en els camins del mar, perquè, com recordà Machado, “caminante no hay camino, sino estelas en la mar”. Ara mateix ho estem aprenent el món sencer, mirant la guerra i la dependència del pas dels vaixells del món per l’estret d’Ormuz, entre el golf Pèrsic i el d’Oman. Precisament, en aquell territori fundacional de la Humanitat, les bombes de l’Iran o dels Estats Units i d’Israel no solament maten xiquets sinó que condicionen el passeig per l’aigua, per la vida.

En fi, convido a compartir el plaer, els interrogants i els reptes de l’aigua viva del món, llegint, per exemple, les memòries dels Caminos de agua, de Fernando Peña, en viatge literari prop dels rius del món, testimonis de tot: mirant -però pensar i escriure, també és navegar- el Neva, el Mississipi, l’Orinoco, el Danubi, el Volga, l’Amur, el Nil, i el Jordà -prop de les bombes ara.

Es diu tot això des del Mediterrani, a la vora del qual, a la ciutat de Gènova, ha faltat Gino Paoli, un dels grans del cant, amb bales al cor i la bellesa perduda, que explicà el món amb la cançó Sapore di sale: que eixe tast de l’adolescència necessària ens acompanye sempre.