De tavernes i hospitals del segle XIX

Quinze dies enrere vaig parlar de Ramon Castelló, un personatge marginal de la València del tombant del segle XIX al XX que era popularment conegut com «el Morenet». I, en llegir el text, l’amic i col·lega Francesc J. Hernàndez em feu notar que, en 1891, la premsa local constatà la mort, en estranyes circumstàncies, d’un altre subjecte amb el mateix nom i cognom.

Així, el 21 d’agost d’aquell any els periòdics anunciaren que «la casualidad» havia permés descobrir un crim que, en un primer moment, havia passat desapercebut. El cas era que, mes i mig abans –a principis de juliol de 1891–, «un sugeto llamado Ramon Castelló» ingressà a l’Hospital General de València amb un tall a l’esquena que, segons explicà, s’havia fet «cortando leña para cocer una paella». I, malgrat que li fou curada, la ferida s’infectà fins al punt que, setmanes després, provocà la defunció de Castelló. El qual, hores abans de morir, confessà a «su madre y un enfermero que su declaración ante el juez no era exacta, y que la herida se la habían producido en una taberna con motivo de cierta reyerta».

Arran d’aquelles revelacions, el jutge de guàrdia inicià les oportunes diligències. I el 20 d’agost dictà presó preventiva, «como presuntos autores de este crimen», per a tres individus: Ventura Escat, de 24 anys d’edat i d’ofici pintor; Vicent Roig, de 20 anys, fadrí i «aserrador de madera»; i Salvador Pacoví, propietari de la taverna situada al carrer d’Oriola –una miqueta més i tenim un taverner anomenat «Posaví»! El periòdic que ho relatava subratllava que «ahora parece resultar que el citado hecho fue un asesinato: que, estando bebiendo una copa el Castelló en una taberna, le dieron una puñalada por detrás»; i que «lo más notable del caso es que al entierro de la víctima asistió el presunto autor del hecho».

Quedà sense aclarir per quins motius concrets, en un primer moment, Ramon Castelló mentí i camuflà com a accident el que en realitat era un altercat amb intent d’homicidi. En qualsevol cas, l’episodi parla de l’ambient que, a finals del segle XIX, es respirava: d’una banda, a les tavernes; i, d’una altra, als hospitals, on era més probable infectar-se que no curar-se.