Ressenya 'Pues de garota', de Helena Carreras

És innegable que Dumas va aconseguir crear un arquetip narratiu pel qual no passa el temps. El jove mariner Edmond Dantès aconseguia la seua preuada venjança contra aquells qui li van arrabassar el que més estimava, transformat en comte de Montecristo. Els poderosos pagaven el preu de menysprear i tractar com a titelles als qui no tenen res en la seua novel·la immortal. Però en última instància, la redempció de Dantès passava per ser conscient que els seus actes, nascuts de l’odi i el rancor, tenien conseqüències en les vides de persones innocents.

Al protagonista de 'Pues de garota' no li passa això, i el fet diferencial del punt de vista moral converteix la lectura d’aquesta novel·la en un viatge fascinant i obscur. Helena Carreras, qui va quedar finalista del premi El lector de l’Odissea i va guanyar el Premi Gregal de Novel·la ‘Opera Prima’ amb diferents versions de 'Pues de garota', escriu una història d’alé dumasià, però amb un punyent i controvertit narrador, tan complex en les seues motivacions, com tràgic en el seu desenvolupament.

La sorprenent història de Josep Giró, el protagonista de Pues de garota a qui coneixem des que era res més que un nen, resulta addictiva i plena de girs. Carreras recorre el fantasma de la guerra civil i les vides de les autèntiques víctimes de la postguerra, violades, maltractades i educades en la fam. Persones que van viure sempre en deute amb aquells qui els van convertir de la nit al dia en esclaus, aquells qui requerien no tan sols obediència sinó també agraïment per haver-los perdonat la vida. I amb aquests ingredients, Carreras fa un brull que ens parla de la gestació del dolor i l’odi com a motor vital. I, el més original, com això pot estar inherentment vinculat al plaer i al desig. En 'Pues de garota', l’erotisme i la venjança en converteixen en dues cares de la mateixa moneda, que el lector no pot parar d’observar –i llegir– bocabadat.

Suscríbete para seguir leyendo