Viatge de la lluna

Durant la nit del diumenge 20 de juliol del 1969, la lluna creixent, vista des d’un campament franquista de joventut de la platja d’Alcossebre, on m’havia hagut de dur obligat mon pare i, contra la seua voluntat, deixar-m’hi sol, emetia una pau sensitiva que, més que aventures imaginatives, subratllava una solitud terrible. I les llàgrimes adolescents d’enyorament coincidiren amb el diagnòstic de l’astronauta Neil Armstrong, en el moment de baixar les escales del mòdul Eagle i calcigar satèl·lit obscur, certificant el moment històric: “Això és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat”.

Aquell primer allunatge, les imatges del qual coneixeria molt de temps després, s’havia produït en la zona anomenada Mar de la Tranquil·litat, mentre jo devia centrar-me en els reflexos sinuosos del nostre mar Mediterrani, i la seua brisa sentimental. Més que de la ciència física i la immensitat de l’espectacle de l’univers, l’adolescència em tenia pendent del cabreig d’una nit horrorosa, jaient en aquelles incòmodes tendes de campanya, i em va fer rememorar l’avís savi que la iaia havia transmés a ma mare, com a totes les mares de la meua generació: “senyals al cel, treballs a la terra”.

Avui fa uns dies, a les 19.50 hores de l’Est dels Estats Units del dia 2 d’abril, la matinada mediterrània del divendres 3, una nova missió, l’Artemis II, feia rodar la càpsula Orió per la cara oculta del satèl·lit -personatge impertèrrit, romàntic i desolat segurament igual que 57 anys abans. Mentrestant, des d’aquella hora fins al dia 5, a l’Iran, l’antiga Pèrsia, davall la Lluna plena, foren assassinades més de 1500 persones, incloent-hi, per si de cas, un centenar de metges. I el president llunàtic dels Estats Units, implicat en la missió lunar i en la carnisseria, aclarí: “Podem destruir el país en una nit”, i “una civilització sencera morirà aquesta nit”.

Mentrestant, el viatge de la primera astronauta per l’univers, l’enginyera Christina Koch, compartia amb els tres companys dins l’Orió, l’optimisme d’una espectacular dansa dels seus cabells i mil detalls, com els problemes higiènics del comú, o el vol ingràvid vol d’un pot de Nutella, i un descobriment lluminós -però silenciós- del coneixement universal. I de tornada cap a casa, el comandant Reid Wiseman testimonià, sense sencera exactitud: "Hem vist coses que cap ésser humà no ha vist mai.” Es referia, no a l’Iran, sinó a la Lluna.