Josep Piera, antídot contra la desmemòria

En 1980 i 1983 varen veure la llum, respectivament, dos reculls lírics carregats d’intencionalitat: 'Rimes catalanes', de Vicent W. Querol, i 'Poesia valenciana completa', de Teodor Llorente. En el context de la Batalla de València, es tractava d’evidenciar que tots dos autors, eximis representants del conservadorisme valencià del segle XIX, havien proclamat la unitat lingüística i cultural que, cent anys després, la dreta local s’obcecava a negar.

Feia dècades que, entre nosaltres, aquests escriptors havien caigut en l’ostracisme. I Josep Piera, recentment traspassat, fou un dels pocs que –en gener de 1984 i en l’article "Teodor Llorente, una triste tradición de olvidos"– s’atreví a posar el dit a la nafra: "Tenido por un escritor de ideas conservadoras, Llorente no gozó de las simpatías del valencianismo cultural y de izquierdas que originó la obra de Joan Fuster a mediados de los sesenta. Sin embargo, tampoco la derecha valenciana ha sabido recuperar al poeta, quizá debido al catalanismo lingüístico de la poesía llorentina, o simplemente por menosprecio hacia cuanto significa la tradición literaria autóctona. [...] Es así como los valencianos, habituados a quemar nuestras naves cada año, condenamos nuestros escritores del pasado, es decir, nuestros clásicos, y nos instalamos en una triste y provinciana tradición de olvidos que nos abocan al silencio o a la frustración permanente".

Piera disposava d’autoritat per a denunciar aquella situació entre irracional i nociva. Ja en 1974, quan estava de moda apuntar-se al carro de l’antillorentinisme, la seua condició de fusterià que no havia renegat de l’herència llorentina li permeté afirmar que "Llorente es deu llegir com un dels nostres clàssics". I, per a curar-se en salut –el foc amic acostuma a ser el més letal–, hi afegia que reivindicar-lo no significava compartir-ne la ideologia i/o estètica, tal com no compartim, posem per cas, les de Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.

Amb el canvi de segle, Piera continuà defensant la lectura i l’estudi del líder de la Renaixença valenciana com un antídot contra la desmemòria i l’autoodi. Consulteu dos treballs seus brillants –la biografia 'El somni d’una pàtria de paraules' (2012) i l’article "Don Teodor" (Levante-EMV, 27 de maig de 2007), on advertí que "hi ha molts que opinen malament de Llorente sense haver-lo llegit mai"– i ho comprovareu.