25 d'abril

A pocs deies de recordar el 25 d'abril, data de la coneguda batalla d’Almansa –el 1707-, voldria destacar que molts dels valencians no s’esperaven el que va venir, després. Entre altres coses, perquè la desfeta va causar que els proborbònics, que n’eren molts i que en el seu desig de modernitat suposaven d’aquell rei provinent de França un respecte per les tradicions legislatives locals, no imaginaven veure-les abolides i derogades. Per això, un dels esforços polítics, després d’acabada la guerra, fou justificar que, a València, els poders havien estat fidelíssims al rei Borbó. I prova d’això són els diferents memorials que prou que deixen veure com de dolguts estaven els valencians felipistes per l’actuació del seu monarca, que no entenien i que, a la fi, hagueren d’acceptar, a la força. El rei, però, no va mostrar cap misericòrdia: Josep Ortí –membre d’una nissaga vinculada al govern local-, autor d’un d’aquells memorials fet per ordre de municipi i on es demanava la restitució dels furs, juntament amb el jurat Lluís Blanquer –provadament borbònic-, foren enviats a l’exili, al castell de Pamplona. I en el mateix afer es va veure immers fins i tot l’impressor del paper suplicatori, Antoni de Bordassar.

Els ciutadans, per altra banda, ja se n’aperceberen: els castellans ocuparen els llocs més destacats de les administracions i exerciren la justícia com una venjança, tot establint noves imposicions econòmiques en forma de tributs, confiscacions de béns, desterraments i ajusticiaments per als més destacats dirigents austracistes. Amb el record, a més, de l’incendi i la destrucció de Xàtiva, portada a terme per desig exprés de Felip d’Anjou, i que devia pesar com una llosa.

I és que la repressió degué ser molt més acarnissada del que podríem imaginar. Fins al punt que, com assenyala el memorialista Ortí i Major, el 23 de maig de 1707, quan ja s’havia rendit València als poders militars del Borbó, encara va ser necessari fer un “pregón avisando que se pondrían en cárcel a los amos o padres de los niños, y con 10 libras de pena, si estos continuavan aquellas pendencias o imitación de batallas que por las calles de la ciudad hazían por juguete, poniéndose unos a defender el partido del señor Felipe V y los otros el del señor archiduque, apedreándose con algún estrago, pues el día antecedente mataron en estos juegos a un niño.” Fins i tot es va prohibir el color groc, que era el dels austracistes.

Els canvis socials, legislatius i culturals al territori valencià, després del 1707, són ben coneguts; i les noves regles polítiques i l’aplicació d’una nova planta que es volia en tot idèntica legislativament a la de Castella, van accentuar notablement la despersonalització nacional del nostre país. Fins al punt que encara ara paguem les conseqüències.