Viñas i Martínez Imbert

L’amistat entre el tenor català Francesc Viñas Dordal (1863-1933) i l’empresari valencià Joaquim Martínez Imbert (1850-1931) degué començar a forjar-se a finals de 1888 i principis de 1889, quan el cantant debutà al teatre Principal interpretant l’òpera Lohengrin, de Wagner; i desfermà per sempre més l’entusiasme del públic de la Ciutat del Túria. D’aquesta manera, entre tots dos degué establir-se una relació ben singular, ja que, segons Luigi de Gregori, biògraf de Viñas, la darrera vegada que el tenor cantà en públic fou en 1930, a València i a propòsit, precisament, del huitanté aniversari de Martínez Imbert.

En aquest sentit, de Gregori assegurà que, en certa ocasió, "conversant en broma", Viñas prometé a Martínez Imbert i a la seua esposa, Anna Garcia del Castillo –que devien ser abonats del Principal i, no cal dir-ho, fans del tenor–, "que en arribar En Joaquim als vuitanta anys, ell, que també fora vellet i ja en comptaria seixanta-set, aniria expressament a celebrar-ho cantant [...] les cançons que tant li havien aplaudit". I així, "cada any, per carta, es recordaven mútuament l’antiga prometença en to faceciós". Fins que, arribat el dia, el 10 d’octubre del 1930 "En Viñas es dirigí a València, la seva pàtria adoptiva i dels més tendres records, i allí va retre als esposos i família el seu homenatge enllaçant-se amb ells en una efusiva abraçada".

Segons explicà de Gregori, "la seva veu, encara potent i agudíssima, va vibrar com en els millors temps, amb aquell vellutant dolcíssim que tant havia commogut l’ànima dels valencians, els quals van quedar sorpresos de sentir-lo [...]. Els pobres vellets senyor Joaquim i senyora Anneta ploraven de profunda emoció". És probable que entre les persones que aquell dia varen tindre el goig i el privilegi d’escoltar el cèlebre tenor es trobaren Josep i/o Marià Benlliure, amb els quals Viñas mantenia també una afectuosa amistat. Qui és segur que hauria participat en la festa, de no haver mort set anys abans, és Joaquim Sorolla, per qui Martínez Imbert "sentía grandes entusiamos" –segons La Correspondencia de Valencia–, ja que Clotilde, l’esposa de Sorolla, i Anna, la muller de l’empresari, eren germanes. I filles, per cert, d’Antoni Garcia Peris, un dels fotògrafs més reputats de la València de l’època.