Escriptores modernes oblidades

Després d’Isabel de Villena, la major part de les dones que prenien una ploma als segles XVI i XVII, o bé eren nobles impel·lides per una certa necessitat de “portar sa casa”, o bé eren monges i dones molt religioses que, en estricta obediència dels seus confessors i pares espirituals, s’endinsaven en la terrible tasca d’haver de posar per escrit la seua pròpia existència. Algun cas, però, deixa veure la poesia, però sempre, de circumstàncies.

D’entre les primeres, hauríem de recordar Hipòlita Roís de Liori, mare d’una altra dama afeccionada a la literatura epistolar: Estefania de Requesens. Hipòlita, valenciana, va viure a cavall de València i Barcelona i va mantenir correspondència amb els seus administradors i amics valencians -com ara Beuter- i, sobretot, amb a la seua filla Estefania, casada amb un prohom de la cort de Madrid, on vivia. Però varen saber conservar la llengua nacional en els seus escrits.

Pel que fa a les segones, crida l’atenció Àngela Almenar i de Monfort. Viuda i sense fills, dedicà la seua fortuna i el seu temps a fundar i mantenir un col·legi per a pobres, i en va redactar les constitucions, el 1561. Alguns estudiosos afirmen que es varen traduir en llatí i en castellà, i fins i tot és possible que aquella na Monforta arribàs a publicar un 'Antialcoran' i altres diàlegs cristians contra els mahometans. Si tot això fos cert, aquesta dona mereixeria estudis més detallats.

Sor Francesca de Jesús, de cognom Borja en el segle i tia de sant Francesc, va redactar unes 'Exhortaciones espirituales' destinades a les monges clarisses. La beata Margarida Agulló ens deixà diversos textos, segons Ximeno, de caire espiritual i ascètic. Jerònima Nicolini, genovesa i establerta a Alacant, va redactar la seua 'Vida'; com també sor Agnés de l’Esperit Sant. Sor Serafina Andrea Bonastre, fundadora d’un convent a Saragossa, va escriure uns 'Favores celestiales' i una 'Dieta religiosa'; i sor Mariana de San Simeó una altra 'Vida'. Sor Júlia Ferrer, de València, va redactar, però, la 'Vida' d’una companya seua de claustre. I un prou nodrit etcètera. Als quals podríem afegir algunes poetesses de certamen.

Les dones –monges o nobles, i de vegades nobles i monges- que varen prendre la ploma per a escriure, varen ser, durant els segles XVI i XVII, un fenomen prou rar, però no infreqüent del tot. Havien estat educades en una lectura escassa i sempre “formativa”, que intentava fortificar el seu dèbil esperit, inclinat al vici i al pecat, segons els educadors del seu temps... Vives ja ho advertia. I quan escrivien, també insistien en aquella mateixa línia. I és que les reivindicacions feministes encara estaven, malauradament, molt lluny.